Amos Oz
“El narrador imaginari tapa la ploma i l’allunya del bloc. Està cansat. Coi d’esquena. Es pregunta per què, de sobte,
s’ha posat a escriure aquesta història, búlgara, a Bat-Iam, escrita en línies com versos i fins i tot, aquí i allà, amb rima.” […]
“Ara que els seus fills ja s’han fet grans
i li ha arribat l’alegria dels néts, que ja ha escrit uns quants llibres, que ha viatjat, que ha donat conferències i l’han fotografiat, ara de sobte torna a escriure poesia? […]
Aviat farà seixanta anys, aquest narrador, i ho pot resumir més o menys així: hi ha amor
i hi ha amor. Al final tothom es queda sol: aquells camperols de pit pelut, la Tzila, la Guila, la Beti,
l’Albert i també el narrador.”
És un fragment d’
El mateix mar, d’Amos Oz, una novel·la de cap a cent cinquanta capítols entre breus i molt breus, d’un parell o tres de pàgines a mitja dotzena de versos. Sí, he dit versos: la majoria dels capítols estan escrits amb “ratlles trencades”, en alguns casos són netament poemes de tres o quatre quartetes o sextets. L’estructura del text té també alguna cosa de poètic; m’ha recordat en certa mesura la història coral que Dylan Thomas construeix a Sota el bosc lacti: un nombre ampli de personatges dels quals anem seguint la peripècia, gairebé sentint-los la veu. I una peripècia que és alhora personal i col·lectiva: hi ha molt d’amor i de mort, força vida quotidiana i la impossibilitat de la vida quotidiana a Israel; recorre el text com aquell qui diu subterràniament, i aflora de manera explícita en alguns moments, l’enfrontament entre israelians i palestins, l’atzagaiada de la guerra, el no futur a què aboca la situació política.
No és un gran llibre, em sembla, però sí que el trobo enormement suggerent. És una novel·la de clima, de creació d’un estat d’ànim sobre la centralitat del llenguatge. També destaca la galeria de personatges i els paisatges -la ciutat, el mar, el desert proper- en què habiten. Una novel·la que parla sense fer-ne tesi del drama que contemplem, potser de braços massa creuats, al Pròxim Orient. Benvingut sigui el mig Premi Internacional Catalunya, una manera potser massa impotent de mirar de desplegar els braços, però més val això. Tanquem l’homenatge amb una altra cita, sàvia:
“En aquest temps el que més falta ens fa en aquest país és la tranquil·litat. I, déu no ho vulgui, que no hi hagi malentesos: parlo de tranquil·litat, en absolut de silenci.”