El gessamí i la rosa
L’últim dia que, remenant discos, aquest em va fer l’ullet, no em vaig saber estar d’endur-me’l. Ja són massa vegades que deixar la compra d’un llibre o un disc per més endavant equival a no trobar-lo mai més.
[…]
És una de les recuperacions del miraculós fons d’Edigsa que ha fet aquests anys Pdi, la del
Chichonera’s Cat que Ia i Batiste van publicar el 1975.
Que fecunds, els anys setanta, per a la cançó, el rock, el pop de casa. Sí que algun d’aquells discos avui només poden servir per despertar la nostàlgia. D’altres, però, encara destaquen. D’aquest, per exemple, almenys una cançó.
Vull dir “El gessamí i la rosa”, que posa guitarres i un fil de veu aguda a un poema de Carner. Un poema en què es cullen les dues flors, tan aromàtiques totes dues i alhora tan diverses. És un poema d’amor, és clar, i fins i tot ben cursi, si voleu veure-ho així. Cursi com ho pot ser l’amor, sovint.
Sigui com sigui, Carner troba la imatge i les paraules per expressar la tendresa, el desig i tot el que segueix. Amb delicadesa, sí, i també amb murrieria. Si és que heu après a llegir. Però potser que calli i el torni a escoltar:
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca,
la rosa enmig del jardí.
Lleument, tendrament gronxada,
la rosa mor en un sí.
El gessamí, quan l’amada
s’ajeu, pàl·lida, a dormir,
el té viu, sense saber-ho,
als cabells que es descenyí.
La rosa fa enamorar-se
i el gessamí defallir.