La vida és curta, són quatre dies, diem sovint. La felicites: fa anys, una xifra ja respectable d’anys, i està malalta, prou malalta. Quan us acomiadeu diu: aprofita el temps, que la vida són quatre dies. No contestes. Ara, davant seu, no trobes una facècia adequada per replicar una frase que semblava tòpica.
Què ho fa, que una bufetada clavada per l’adult que n’és responsable a la galta d’una criatura sempre sembla excessiva, injusta, en la mà d’un altre i dolorosament inevitable, necessària, en la pròpia?
Per tant, entre les rialles de sobretaula i els morros del vespre hi ha només la distància d’aquest malentès.
I si les vacances, amb la dèria de desplaçar-se que hi és incrustada, fossin només un ardit de les companyies telefòniques? Vista la quantitat de trucades que reps, que fas o que sents aquests dies a casa o al carrer, i el contingut que tenen…
Gats, gossets, periquitos, hàmsters, tortugues, ratolins… Ara no sé si l’aversió que els pares sentim quan els fills ens demanen una mascota és por que tenir cura de la bèstia ens els torni encara més tous i sentimentals o que els faci desenvolupar la cara fosca i sàdica que intentem amagar. O és més aviat el risc que descobreixin que, per desesperació o per avorriment, llavors o llavors o més sovint encara vam tractar-los a ells com mascotes, i segur que s’ho mereixien.
Hi havia un temps que anaves a l’aeroport a badar, i veies els avions que s’enlairaven i els que aterraven, i el traginar d’autocars i de maletes, i els nens eren feliços, i jugaven a imaginar que anaven i que venien de ben enllà. Avui, a l’aeroport només hi pots anar si realment te’n vas, o quan tornes, o a fer el taxi.
Però, en realitat, què és el que trobem atractiu en un parc d’atraccions? Algú recorda per quin motiu els continuem donant aquest nom?
I així, abans, cada quan aconsellaven fer còpies de seguretat? I, exactament, què és el que valia la pena copiar, el que no podies oblidar-te de duplicar?
Sí que hem avançat, sí. Abans es deia que el mes d’agost no podies ni morir-te. Ara, en canvi, quan tens una urgència i truques per telèfon saps, si més no, que podràs deixar el teu missatge al contestador automàtic.
La novel·la que llegies, ¿és millor quan la llegeixes a l’ombra d’un pi, envoltat d’olor de resina i pinassa, la remor del sol entre les fulles i el cant de la cigala, i l’ombra d’una ràdio tan llunyana que fins i tot pots ignorar-la?
Si confiéssim més en la persona humana, deixaríem la taula parada amb tot el que hi ha per menjar: aperitiu, primer plat, tall, postres. Si cadascú es posava el plat al seu gust i segons la gana, no patiríem tant ni per excés ni per defecte. Això si més no després d’haver après a omplir el plat de gust i amb mesura.
És una de les coses que més trobes a faltar quan no en tens, potser la que més. I, alhora, com costa acceptar el silenci, mantenir-lo, assaborir-lo, i no fugir-ne.
Ja ho sabem: no té més raó qui més crida. Cal recordar, però, que això tampoc no en dóna ni en treu a qui fa menys soroll.
Una de les coses més absurdes que es pot fer al pic de la canícula és queixar-se que fa calor. Queixar-se de la calor a ple estiu és un pleonasme que només fa suar.
Sembla fàcil d’entendre i en canvi resulta endimoniadament difícil dur-ho a la pràctica. El que és important no és tenir raó. El que és important és no perdre-la.