Tendència Benetton
Em vaig fer el propòsit, ferm, de no intervenir públicament en el no-debat sobre el Fòrum, i amb prou feines amb una excepció me’n vaig sortint. Això no treu que vagi recollint algunes apreciacions, positives o crítiques, que em semblen suggerents.[…]</span
Per exemple, aquesta que signaven Fréderic Edelmann i Emmanuel de Roux i que publicava Le Monde el dia 1 de juliol, si no m’he descomptat, la segona vegada que els de París s’han fet ressò de l’esdeveniment:
“Les organisateurs voulaient en réalité une manifestation qui soit prudemment apolitique, pour drainer le public le plus large vers le développement durable et l’universalisme benoît, tendance Benetton. Il était donc hors de question de faire intervenir les nations et leur esprit de concurrence. Résultat: des expositions dont la vacuité n’a d’égale que l’inflation spectaculaire et des débats aseptisés en rafale censés transformer la pensée des jeunes visiteurs.”
Justament avui ensopego un altre comentari, aquest de Marcelo Expósito al suplement “Cuiltura|s” de La Vanguardia, que, tot i alguns biaixos prou discutibles, també m’interessa anotar. Sobretot això que diu:
“Opera en Voces una mistificación eficaz: el ir y venir entre la historia (los diferentes signos culturales) y la naturaleza (la necesidad humana de la comunicación), que permite postular una esencia o identidad humana global basada en obviedades (vivimos comunicándonos), ambigüedades (una necesidad de la comunicación que origina tanto los gestos humanos como las tecnologías de comunicación masivas) y redundancias (escuchar todas las voces para hacer posible el diálogo).”
I després afegeix, en el que podria ser una síntesi final de tot plegat:
“Su mecanismo: guiar, hipnotizar y fascinar la mirada del espectador mediante un espectáculo visual potenciado al máximo, erigido sobre un argumento simplificado al mínimo.”