Vehemència
Com cada dia, tafanejo el Flux i avui hi trobo copiat de cap a cap l’últim dit a l’ull que posa el Sostres. […]
No estic ben bé de vacances ni estic segur de ser això que ara en diuen un antiSostres, tot i les meves prevencions davant la seva tirada a la provocació barroera, vull dir que, sense el zel dels creients ni l’angoixa dels punits, el vaig llegint. Però avui m’havia passat per alt. I és dels dies que té interès.
A en Jaume Subirana li va bé citar-lo in extenso, i així s’estalvia de dir tot el que se li entén que diria si aquest país fos tan lliure d’esperit com el voldríem i, sobretot, si hi hagués menys individus disposats sense fre a la revenja.
Jo només hi afegiré -també m’havia fet el propòsit, ferm, ai, de mirar cap a l’altra banda en això- que potser m’he equivocat. Que potser sí que hi ha un debat de fons, rere l’enrenou. No només una lluita interessada, egoista, fins i tot de vegades desmesuradament egòlatra, pel poder, quin minso poder, que ara sembla literari, ara potser és cultural, ara al capdavall esdevé a tot estirar mandarinesc. No només aquesta lluita, doncs. També una discussió estètica i sobre models literaris.
Em sembla que no ben bé la discussió que els que aspiren a convocar-la esperaven convocar. Diguem-ho d’aquesta manera: és com si cada dia més els que aspiraven a convocar-la deixessin de ser subjectes de la discussió per esdevenir-ne l’objecte. Com si el millor exemple del que sembla que aspiraven a denunciar fossin ells mateixos, i en algun cas les seves obres. Llegiu, si no ho heu fet, l’artcle del Sostres i veureu què vull dir.
De tota manera, per al meu gust, en aquesta discussió hi sobren intervencions vehements. Ara, potser la temperatura de la vehemència és, també, un bon mesurador de les raons. I, sobretot, de les desraons, que n’hi ha moltes, i massa ben arraulidetes entre tant de verí.
Rellegeix-ho la nota d’ahir i fins i tot jo l’he trobada críptica. Ja feia bé, doncs, de tenir el propòsit, ferm, de no intervenir en aquesta mena de jocs florals del libel i l’estira-cabells.
Com deia aquell, d’allò que no en vols parlar més val que no en diguis res. Per tant, potser que mantingui el propòsit, refermat encara.