Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

El gessamí i la rosa

0

L’últim dia que, remenant discos, aquest em va fer l’ullet, no em vaig saber estar d’endur-me’l. Ja són massa vegades que deixar la compra d’un llibre o un disc per més endavant equival a no trobar-lo mai més.
[…]

És una de les recuperacions del miraculós fons d’Edigsa que ha fet aquests anys Pdi, la del
Chichonera’s Cat que Ia i Batiste van publicar el 1975.

Que fecunds, els anys setanta, per a la cançó, el rock, el pop de casa. Sí que algun d’aquells discos avui només poden servir per despertar la nostàlgia. D’altres, però, encara destaquen. D’aquest, per exemple, almenys una cançó.

Vull dir “El gessamí i la rosa”, que posa guitarres i un fil de veu aguda a un poema de Carner. Un poema en què es cullen les dues flors, tan aromàtiques totes dues i alhora tan diverses. És un poema d’amor, és clar, i fins i tot ben cursi, si voleu veure-ho així. Cursi com ho pot ser l’amor, sovint.

Sigui com sigui, Carner troba la imatge i les paraules per expressar la tendresa, el desig i tot el que segueix. Amb delicadesa, sí, i també amb murrieria. Si és que heu après a llegir. Però potser que calli i el torni a escoltar:

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca,
la rosa enmig del jardí.

Lleument, tendrament gronxada,
la rosa mor en un sí.

El gessamí, quan l’amada
s’ajeu, pàl·lida, a dormir,
el té viu, sense saber-ho,
als cabells que es descenyí.

La rosa fa enamorar-se
i el gessamí defallir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pedra

0

Va ser aquesta tardor, o potser l’altra, que en una parada del Passeig de Gràcia vaig trobar alguns volums que em faltaven dels primers Llibres del Mall.
[…]

Entre d’altres, el que obria la col·lecció, el
Rovell de mala plata del Ramon Pinyol i Balasch. Ara l’he remenat per fer-ne un d’aquests “Llibres recuperats” que de tant en tant em publica l’
Avui (l’últim va ser aquest) i em trobo, al penúltim poema, dos versos subratllats amb llapis per mà anònima. Diuen:

i els mots no són sinó la pedra
que omple la boca

La imatge és potent. Se’n pot fer una lectura si voleu grotesca en recordar un altre dels títols d’en Pinyol (digueu Remor de rems sense moure rocs amb la llengua…). Però, enllà de les facècies, els versos més aviat convoquen una de les potencialitats més torbadores del llenguatge. Al costat de la seva capacitat evocadora o balsàmica, que hi són, la de ser un revulsiu ben agut, el més agut.

Quan algú parla de la transgressió i l’inconformisme i totes aquestes coses, penses que deu ser d’això que parla, de trobar pedres a la boca. Però la coherència és tan rara. Vull dir, costa tant que aquest discurs no desentoni amb el que diu l’obra…

Potser és que al capdavall no transgredeix qui vol.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vehemència

1

Com cada dia, tafanejo el Flux i avui hi trobo copiat de cap a cap l’últim dit a l’ull que posa el Sostres. […]

No estic ben bé de vacances ni estic segur de ser això que ara en diuen un antiSostres, tot i les meves prevencions davant la seva tirada a la provocació barroera, vull dir que, sense el zel dels creients ni l’angoixa dels punits, el vaig llegint. Però avui m’havia passat per alt. I és dels dies que té interès.

A en Jaume Subirana li va bé citar-lo in extenso, i així s’estalvia de dir tot el que se li entén que diria si aquest país fos tan lliure d’esperit com el voldríem i, sobretot, si hi hagués menys individus disposats sense fre a la revenja.

Jo només hi afegiré -també m’havia fet el propòsit, ferm, ai, de mirar cap a l’altra banda en això- que potser m’he equivocat. Que potser sí que hi ha un debat de fons, rere l’enrenou. No només una lluita interessada, egoista, fins i tot de vegades desmesuradament egòlatra, pel poder, quin minso poder, que ara sembla literari, ara potser és cultural, ara al capdavall esdevé a tot estirar mandarinesc. No només aquesta lluita, doncs. També una discussió estètica i sobre models literaris.

Em sembla que no ben bé la discussió que els que aspiren a convocar-la esperaven convocar. Diguem-ho d’aquesta manera: és com si cada dia més els que aspiraven a convocar-la deixessin de ser subjectes de la discussió per esdevenir-ne l’objecte. Com si el millor exemple del que sembla que aspiraven a denunciar fossin ells mateixos, i en algun cas les seves obres. Llegiu, si no ho heu fet, l’artcle del Sostres i veureu què vull dir.

De tota manera, per al meu gust, en aquesta discussió hi sobren intervencions vehements. Ara, potser la temperatura de la vehemència és, també, un bon mesurador de les raons. I, sobretot, de les desraons, que n’hi ha moltes, i massa ben arraulidetes entre tant de verí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Juliol

0

El mes que ens permetem imposar-nos d’imaginar una pausa per endreçar els calaixos, revisar les carpetes, llençar papers.
[…]

Avui m’hi he posat amb coratge, i de sota el fons d’un fons de quaderns i sobres i dossiers he trobat uns textos que algun estudiant m’havia fet arribar qui sap quants mesos fa, o anys, perquè els llegís i n’hi fes un comentari.

He tingut la temptació de dedicar-hi una estona, intensa, i escriure-li. Però he frenat. De fet, aquell brot de diligència només dissimulava la mala consciència provocada pel descuit, pel silenci.

I m’he dit: Si no li he de dir res que valgui molt la pena, si el seu text no s’ho val molt i molt, quines ganes despertar-li expectatives amb un missatge extemporani, i probablement frustrar-les de seguida.

Aleshores he obert una pila nova, a mig camí entre els temes pendents, els temes resolts i la paperera. Demà decidiré què faig amb el treball de l’antic estudiant. O demà passat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Potser un epitafi

0

La cita és de Paul Valéry i la trobareu entre els
Mals pensaments. Tal com està tot plegat, no deu ser un mal epitafi.
[…]

“Sóc un home honrat perquè no he assassinat mai, ni he robat, ni he violat sinó en la meva imaginació. Sense aquests crims no seria un home honrat.”

No deu caldre afegir-hi res més. Si més no de moment.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tendència Benetton

1

Em vaig fer el propòsit, ferm, de no intervenir públicament en el no-debat sobre el Fòrum, i amb prou feines amb una excepció me’n vaig sortint. Això no treu que vagi recollint algunes apreciacions, positives o crítiques, que em semblen suggerents.[…]</span

Per exemple, aquesta que signaven Fréderic Edelmann i Emmanuel de Roux i que publicava Le Monde el dia 1 de juliol, si no m’he descomptat, la segona vegada que els de París s’han fet ressò de l’esdeveniment:

“Les organisateurs voulaient en réalité une manifestation qui soit prudemment apolitique, pour drainer le public le plus large vers le développement durable et l’universalisme benoît, tendance Benetton. Il était donc hors de question de faire intervenir les nations et leur esprit de concurrence. Résultat: des expositions dont la vacuité n’a d’égale que l’inflation spectaculaire et des débats aseptisés en rafale censés transformer la pensée des jeunes visiteurs.”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’experiència

1

Ve un operari a canviar el pany de l’escala, que fa dies que no rutlla. Per allò de la presidència de torn de la comunitat, un rar honor a fe, em correspon gestionar-ho.
[…]

Enllesteix aviat la feina i, a l’hora de passar comptes, em lliura una capsa amb el pany vell, per si el vull guardar. Home, no cal, estic a punt de dir-li. Però no em deixa:

-Quedi-se’l, que de vegades hi ha veïns que el volen
veure -precisa, i per evitar ferir susceptibilitats afegeix-: No ho dic per vostès, però hi ha escales…

Se li entén tot. I li agraeixo el consell. Certament, hi ha escales…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ho diu Foucault, per exemple

0

Per als qui, poc o molt, ens dediquem a la docència, juliol no és només un mes enutjós per la calor. Ho és, també, perquè malgrat la calor cal mantenir el cap fred i corregir apassionadament exàmens com si hi creguéssim. […]

Així, entre suor i vermell, em concedeixo una pausa i em distrec una estona entre uns papers i uns llibres i trobo unes paraules de Foucault, a "L’escriptura de si mateix", que em ve de gust citar:

"Cap tècnica i cap habilitat professional poden adquirir-se sense exercici; tampoc es poden aprendre l’art de viure, la téchne tou bíou, sense una àskesis que cal considerar com un entrenament d’un mateix per un mateix: aquest era un dels principis tradicionals a què, des de molt abans, els pitagòrics, els socràtics i els cínics havien concedit gran importància. Més aviat sembla que entre totes les formes adoptades per aquest entrenament (que comportava abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre), l’escriptura -el fet d’escriure per a un mateix i per a d’altres- va començar a tenir bastant més tard un paper considerable. En tot cas, els textos de l’època imperial que fan referència a les pràctiques d’un mateix donen a l’escriptura molt d’espai. Cal llegir, deia Sèneca, però també escriure."

A més de llegir i d’escriure, doncs, abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre… Vet aquí l’exercici de l’aprenentatge. Evocar avui aquesta concepció iniciàtica de la formació sí que incomoda i resulta transgressor.

I deixa ben en ridícul tantes impaciències. Les dels que voldrien saber-ho tot sense esforçar-s’hi gaire (però divertim-nos-hi, divertim-nos-hi, fins a morir!). Les dels que reclamen llorer, reconeixement i triomf ja abans de començar i sense parar.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

L’oreig i l’ombra

0
Publicat el 28 de juny de 2004

Una gestió m’ha servit de pretext per passejar una estona. En enfilar la Rambla, veig un home reclinat en un banc. Vesteix americana i corbata i es veu que acusa la calor. Avui en fa. […]

Sembla voler-se omplir de l’ombra agradable que arrecera el passeig i aprofitar fins l’últim bri de l’oreig que fa tremolar lleument les fulles. Deixa anar les cames avall i els braços amunt, llarg com és, i el gest pot posar en dubte l’elegància del vestir i el posat. Fa calor, sí.

Pujant pujant, el reconec. És un alt càrrec -o potser ja un ex-alt càrrec- d’una administració pública -o potser és una entitat privada-. Però això tant se val. El cas és que vesteix com correspon al seu estatus i saluda igualment.

Em veu, recompon la figura, espera que arribi a la seva alçada. Intercanviem dues frases cordials, d’estricta cortesia. I continuo la meva passejada amb destí, sense córrer, intentant no perdre ni un bri d’ombra i omplint-me de l’oreig que belluga les fulles.

Avui fa calor, sí, ni que ens esforcem per dissimular-ho. Prou calor per sentir-nos al sud de tantes cartografies. Ni que ens esforcem per dissimular-ho.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pilotes fora

0
Publicat el 21 de juny de 2004

Avui deu tocar no ser del tot original. Vull dir que jo també parlaré de futbol. I diré que sí, que fins i tot jo m’alegro que la selecció nacional espanyola s’hagi estimbat a la primera ronda de la ditxosa Eurocopa.
[…]

Els seguidors de la selecció nacional espanyola i els altres patriotes espanyols deuen considerar que manifestacions com aquesta són una pura i dura traïció. Potser ho és. Perquè sí, en efecte, no me n’amago: a mi m’agradaria molt poder celebrar o plorar les victòries i les derrotes de la meva, de selecció nacional, i de moment no em deixen.

Però el que mou aquesta meva modesta alegria d’ara és molt més primari i, sobretot, pràctic. Gràcies als deures que finalment ha fet la selecció de Portugal, podré anar al quiosc i recollir el diari tranquil. Sense tirar pilotes fora cada vegada que el quiosquer, indefectiblement, mira de fer-me participar del seu escepticisme entusiasta pel paper que s’esperava que fessin els nois, diu, d’Espanya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vida secreta

0
Publicat el 18 de juny de 2004

Tafanejo en una botiga de discos, massa gran, i l’excés m’atabala. Fins que uns ulls m’atrapen els ulls des de la coberta ocre d’un cd. Eric Burdon acaba de publicar un disc nou,
My secret life, i el títol corrobora l’aire de testament que hi dóna la foto de l’home, revellit, desgastat. […]

Repasso mentalment els discos que he comprat els darrers mesos, i dubto si no m’estic tornant col·leccionista d’un nou subgènere, el de l’etern retorn de les velles glòries que mai no moren.

L’alegria serà més intensa després d’escoltar l’àlbum. El títol ve de la darrera cançó, una versió que t’estripa suaument d'”In my secret life” de Leonard Cohen. És una de les que tinc a mig traduir. Sabré acabar-les?, gosaré publicar-les?, algú em deixarà cantar-les? La resposta, potser, si se’m permet forçar la cosa, deu ser entre els versos de la darrera estrofa.

I bite my lip.
I buy what I’m told:
From the latest hit,
To the wisdom of old.
But I’m always alone.
And my heart is like ice.
And it’s crowded and cold
In My Secret Life.

Em mossego el llavi.
Compro el que em diuen:
Des del darrer encert,
Fins al seny del vell.
Però sempre estic sol.
I el meu cor és com gel.
I és ben ple i ben fred
En la vida secreta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quan s’acaba una guerra?

0
Publicat el 15 de juny de 2004

No ens enganyem: fa com una mandra tornar a parlar de l’anomenat Archivo de Salamanca. Vénen a casa, se t’emporten les cartes, els llibres i els papers, els fan servir per perseguir-te i perseguir tots els que hi surten i un bon dia, quan sembla que ningú no se’n recorda i els demanes que t’ho tornin, et diuen que no tens cap dret a reclamar ni els papers, ni els llibres ni les cartes. Fa com una mandra parlar-ne, sí. […]

Però de tant en tant algú té la rara habilitat de dir-ne alguna de nova o de prou grossa perquè ens hi tornem a engrescar. La perla millor de totes les perles que s’han publicat darrerament deu ser la de l’inefable Pedro Schwartz a La Vanguardia, que veu en l’anomenat Archivo “un símbolo de la definitiva terminación de la Guerra Civil en la conciencia de los españoles”. Conxo! Deixem-lo que s’expliqui, va:

“La restitución de los documentos catalanes del Archivo de Salamanca tiene el mismo significado que la rebusca en las fosas comunes de fusilados por los nacionales de Franco: remachar la culpa a uno de los bandos de la contienda. Yo creía que durante la Transición de 1976 a 78 habíamos llegado los españoles al acuerdo de perdonar los crímenes cometidos en ambos lados de la contienda, pero sin olvidar lo ocurrido para que no se repita nunca. Ahora veo que entramos en una Segunda Transición, cuyo objetivo es volver sobre los pasos de la primera y condenar al Partido Popular y toda la Derecha española como presunta heredera y cómplice de los militares sublevados y de la represión de posguerra.”

Ja ho veieu: “Tiene el mismo significado que la rebusca en las fosas comunes de fusilados…” D’això se’n diu arreglar-ho. Es veu que per a aquest articulista -especialitzat a defensar les llibertats i la democràcia enteses sempre de la més recta i única manera, és clar-, voler enterrar dignament els propis morts només pot amagar un obscur afany de revenja contra el Partit Popular. Cony, es tracta, només, d’enterrar els morts, d’endreçar les cartes, de recuperar la memòria i la dignitat. Tant costa d’entendre? Que no en té, ell, de morts?

Això era el 2 de juny. Cinc dies després, Borja de Riquer contestava també a La Vanguardia amb contundència: “¿Lo dice en serio? ¿Perpetuar una expoliación política, darla por buena, es un signo de reconciliación, de superación de la Guerra Civil? ¿Hay quien pueda creerse eso? Realmente, mal servicio se hace a la democracia si con el pretexto de una supuesta “superación” de la Guerra Civil mantenemos y damos por buenos los actos violentos y las disposiciones represivas de la dictadura franquista.”

Podeu arrodonir la seqüència, si no n’heu tingut prou, amb l’al·legat -prou atinat, un cop li lleveu algun excés d’irascibilitat- que es pot llegir a l’Avui reclamant la justícia que la dita transició en el fons va evitar. És només el primer pas, ni que sigui difícil i incòmode, per fer possible d’una vegada la veritable reconciliació. O no en teniu prou de continuar-vos sentint, encara, vençuts?, de continuar sent tractats de vençuts?, de continuar-vos trobant que en realitat no sou ciutadans de ple dret? No teniu ganes que aquesta guerra ditxosa s’acabi ja d’una vegada i de poder viure en pau?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La velocitat, relativa

0
Publicat el 3 de juny de 2004

Sempre m’havia fet una mena de ràbia que del tren de gran o d’alta velocitat s’entestessin a dir-ne Alta Velocidad Española. Fins i tot en això, els elements fàctics de l’Estat aquest que ens toca patir havien de mostrar-se rematadament nacionalistes… […]

Doncs no. El nom una vegada més fa la cosa. I ara sabem que l’AVE no es diu AVE per afany nacional. Se’n diu perquè la seva velocitat no és ni tan gran ni prou alta. És, tout court, espanyola.

Llàstima que la paguem, també, nosaltres. Amb diners. I amb territori. Com justificarem, ara, l’esvoranc que esquartera el país de banda a banda?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La por de la màquina davant el nom imprevist

0
Publicat el 21 de maig de 2004

Assisteixo a una sessió d’un diàleg del Fòrum. Sembla que hi vol haver lluïment de tecnologia. Mentre els ponents parlen, una pantalla a una banda de la sala te n’ofereix la imatge i, al quart superior, les seves paraules apareixen impreses en espanyol. […]

Es veu que és un giny que sobretitula per a sords. Deu ser un giny electrònic, més que no una persona humana. Què no pot, avui dia, la tecnologia.

Les paraules apareixen nerviosament, de vegades amb errors evidents que s’autocorregeixen abans que caigui la paraula següent. De cop i volta, una sorpresa. La ponent parla de ROBINSON CRUSOE. Llegim:

ROBINSON CRU PARTIDO SOCIALISTA

Les màquines encara no han guanyat la partida als homes. O tenen un sentit de la ironia -o potser és consciència històrica- que se m’escapa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les primeres impressions

0
Publicat el 10 de maig de 2004

Mira-t’ho com vulguis, però al capdavall la primera impressió acaba essent determinant. Vull dir que, més tard o més d’hora, passa alguna cosa, potser bona, potser dolenta, que et du a dir-te, veus, ja m’ho va semblar el primer dia, al primer cop d’ull, ja m’ho temia, n’hauria d’haver fet cas.
[…]

Aquest per gros i aquell per magre, l’un per alt i l’altre per baix, o per lleig o per perfecte, te’l presenten i penses ai. Però no, no m’explico. La cosa no és ser gros o magre, alt o baix, lleig o no tant, ni tenir les orelles desplegades o tenir-les punxegudes, o el nas, o les celles, o el mentó. Per aquest camí tornaríem a la fisiognomonia, i a la deducció de patologies psíquiques o socials a partir dels trets de la cara, i d’un sol pas ja seríem a l’eugenèsia i tot allò, i ja hi seríem. No, no anava per aquí, jo.

Tornem-hi. La primera impressió és determinant. Pensem, per exemple, en qui té els ulls molts junts. És difícil no associar la imatge amb una certa idea de, no ho sé, posem-hi estultícia. Però, ben mirat, aquesta primera impressió mai no és abstracta, genèrica. Vull dir que no hi ha manera de derivar-ne cap teoria sistemàtica. Vull dir que la impressió no te la fan els ulls massa junts en general sinó que sigui
justament aquell individu qui té els ulls tan junts.

De fet, no ho deia per ell, tot això, jo, però l’exemple és tan nítid…

Publicat dins de General | Deixa un comentari