Oi?

Tal dia com avui s’hi deu poder llegir també un himne a la terra i als mots que la diuen, gairebé un himne nacional, sigui dit amb perdó de l’autor. […]

Oh lloc, acosta’m, en persona, al teu fer,
condueix-me amb els accidents favorables
perquè obri per ofici de saber les coses
endevinadores, elles mateixes, d’on han de dur-me.

Oh, paraules que escric, sosteniu-me, a pols,
sosteniu-me en rengles compassats
o en grans períodes, com d’un ordre de mots
i de sentits dels quals jo depengui.

Jo he de pesar damunt vostre, oh noms
de tanta lentitud, els més ronsers
d’entre els turons, per arribar-hi a peu un dia.

Mestres en relleu, en enlairades, boteruts mestres!,
de formes montserratades, de formes puigmalades,
poncelleu, esbadelleu-vos, com un abisme que floríssiu.

Cada vegada en tinc menys dubtes: la docència és una professió de risc, d’alt risc. Ja comencem a exagerar, deveu pensar, però fixeu-vos en això. […]

Quan un professor tanca la porta de l’aula té una rara sensació de privacitat, de seguretat. Se sent, generalment, tranquil com si entre els seus estudiants i ell mateix hi hagués una mena de pacte de confiança, una mena d’acord no explícit en virtut del qual el que serà dit entre aquelles quatre parets quedarà preservat per una certa confidencialitat.

Ja sé que la realitat és tota una altra, i que els estudiants es comuniquen entre ells la informació que consideren rellevant per sobreviure, peculiaritats del professor incloses, amb una facilitat esfereïdora. Però la sensació hi és i la dóna, ves què hi voleu fer, el gest material de tancar la porta, contundent com és. I deu ser gràcies a aquesta sensació que s’exerceix sense complexos allò que se n’havia dit llibertat de càtedra, o ni que sigui l’esperit crític, sense el qual la docència és ben mirat només una atzagaiada.

Em deixava endur per aquestes consideracions ara que som a la porta d’un nou curs i que he trobat, astorat, en un fòrum del qual no esmentaré el nom (només faltaria fer-los propaganda) un antic alumne explicant a qui ho vulgui llegir algunes coses presumptament dites per mi en alguna classe d’algun any passat.

No és que les cites no siguin exactes. És que tretes del context de provocació intel·lectual i estímul que les va motivar semblen d’una contundència fora de lloc. Mentre que, per contra, el nou context on apareixen indueix directament a mal interpretar-les. Quin és aquest context? Un comentari maliciosament crític d’un article meu de fa algunes setmanes llançat enmig del fòrum de debat que deia, un espai on l’integrisme catòlic flueix desacomplexat.

Un cop l’any, la sessió de treball del jurat del premi Lletra és un pretext privilegiat per prendre el pols a la presència de la literatura catalana, en el sentit més ampli del concepte, dins la galàxia internet. […]

No som conscients, no podem ser-ne, de com modifica aquest nou espai la nostra experiència de la cultura, de la lectura. Ni, encara menys, de què arribarà a implicar aquesta transformació. El canvi deu ser encara prou imperceptible, però també sembla ja segur.

Per exemple, canvia i no pas poc les coses disposar d’un gavadal d’informació sobre, posem-hi, Joaquim Amat-Piniella, d’aquella mena de documentació que fins ara era, habitualment, en el millor dels casos, només accessible per als erudits i els especialistes.

O trobar suport per iniciar-se a la lectura d’un autor no precisament transparent com ho és Joan Vinyoli, un suport fet d’una tria de textos i d’uns comentaris del tot pertinents.

O visualitzar plegades les iniciatives que un ajuntament com el de Tarragona va sumant en favor de la difusió dels escriptors i de la seva obra, i poder-hi acudir com a un arxiu sempre viu.

O no dubtar ni un minut a posar a la disposició dels hipotètics lectors els propis textos sense passar, per bé o per mal, pel filtre que suposa l’edició en paper i comercial, com ho permet Relats en català.

Dedica els teus esforços a la promoció, no a la creació. Lluita per aparèixer a totes les antologies. Autopropulsa’t fins a un càrrec institucional, ja que la caritat ben entesa comença per un mateix. […]

Així comença El mel d’Émile que acabo de rebre. Vicenç Pagès, ocurrent i agut, àcid -i són aquests atributs que ja fa temps que li coneixem-, selecciona per al número 35 del seu noticiari informal alguns "consells" per a joves que desitgin córrer sense aturador pels dominis de la societat literària.

Pot ser que alguns dels seus consells semblin despropòsits, o mera conyeta, o hipòtesis inversemblants. Doncs no: em sembla que trobaríem exemples amb nom i cognoms, no del tot remots ni en el temps ni en l’espai, de tots o gairebé. Ja els llegireu, si voleu, aquí. Mentrestant, un tastet més:

"Publica llibres petits amb títols grandiloqüents. Això sí, digues que llences molts esborranys -llibres sencers- perquè ets un perfeccionista."

"Sempre que puguis, digues "nosaltres, els escriptors" i refereix-te als teus llibres com "la meva obra". Reserva l’escepticisme i la ironia per als altres."

"Sempre que puguis, fes-te fotografiar amb autors més coneguts que tu. Encara que només hagueu coincidit en un ascensor, quan parlis d’ells anteposa al seu nom les paraules "el meu amic"."

L’he vista uns metres davant meu, amb una cadència gairebé musical en el caminar, pas segur i dolç alhora, la lleu dansa dels malucs, sinuositat a les espatlles. […]

Jo caminava amb pas apressat, com sempre, tot i la xardor d’aquest migdia, com si l’encalcés. Vista d’esquena, no cridava l’atenció per l’alçada ni per les formes, tampoc no vestia extremada, no feia res d’estrany ni remarcable.

Només, caminava amb pas dolç i segur alhora, amb una airositat que es feia mirar, que es feia acompanyar discretament, voluptuosament desitjable. L’he encalçada, pas apressat com sempre, i no he pogut evitar d’avançar-la, com a una passante qualsevol. Com hauria volgut endarrerir el moment fatal, aleshores!

Aleshores n’he descobert, potser, el secret. La música que s’escapava dels auriculars que l’aïllaven del seu voltant s’adeia amb la cadència d’aquella passa dolça, segura, que mig m’havia captivat.

“L’ordre és en les societats el que la salut és en l’individu. No és una cosa: és un estat. Resulta del bon funcionament de l’organisme, però no és aquest bon funcionament. […]

“L’home nomal només pensa en la salut quan està malalt. De la mateixa manera, la societat normal només pensa en l’ordre quan hi apareix el desordre. L’home normal, quan emmalalteix, procura, no simplement sentir-se una altra vegada amb salut sinó atacar la malaltia. Allunyada aquesta, del seu allunyament en resultarà la salut.

“De res no li serviria sentir-se amb salut, si aquesta sensació no provingués de l’allunyament definitiu de la malaltia, sinó a penes de la seva intermitència, o d’una anestèsia qualsevol. En la societat, semblantment: quan apareix el desordre, la societat sana procura després, no mantenir l’ordre, que pot ser provisori o aparent, sinó atacar el mal que va produir el desordre. L’exclusiva preocupació de l’ordre és un morfinisme social.”

Doncs això recordava recordant els putins, els bushos i tal: l’ordre pot ser només aparent i l’exclusiva preocupació per l’ordre, si desatén obsessivament les causes del desordre, és només “un morfinisme social”. Com deia aquell, es pot dir més alt, es pot dir més clar, però no hi fa res si no et volen escoltar.

El més bèstia, i mira que n’és de bèstia tot plegat, és que ni diversos centenars de morts i de ferits, ni totes les escenes d’horror que hem vist ni les que no podem ni imaginar, no puguin servir per res.
[…]

No serviran, vull dir que ni el pèrfid tros de gel del Putin ni la colla de bèsties sanguinàries que s’han cregut herois de tant se val quina causa no veuran en el desenllaç tràgic, insuportable, previsible, del segrest de l’escola de Beslan sinó una confirmació macabra de les seves posicions prèvies.

L’un tornarà a dir, i prou que vindran aquest Bush o aquell altre a donar-li suport, que amb els terroristes no s’hi pot ni parlar, que mà de ferro i que qui s’han cregut que som i patacada. Els altres veuran en la nostra reacció horroritzada la justificació de la seva acció militar i es convenceran que ha valgut la pena vessar la sang, fins i tot de pròpia, per guanyar els titulars de l’actualitat, i patacada.

Mentrestant, aquests ulls parlen per tots. ¿Serem capaços de no deixar que ningú silenciï aquesta mirada?

Imagineu-vos l’escena. Ets dins la banyera, amb el telèfon de la dutxa a la mà i passen els segons però només en surt aigua freda. I l’aigua, quan és freda, és freda de debò. […]

Abans que se’t congelin les idees mires de fer rutllar la musculatura cerebral. Anàlisi i conclusions. La caldera s’ha apagat. La tempesta ha estat intensa i segur que una rufacada ha fet el fet. La caldera és massa a la intempèrie. Però ara això, que és el que de fet explica la situació, és del tot secundari. S’imposa actuar.

Et calces un banyador, et mig eixugues els peus i, de puntetes i sense relliscar, surts a l’exterior, t’arribes a la caldera. Sort que és l’estiu, però la tempesta continua i la pluja de setembre comença a no ser amable. És un d’aquells moments que t’agrada pensar que no et veu ningú: quina fila, amb el banyador, descalç, accionant els botons de la caldera. L’encens. L’aparell es comporta, respon, rutlla.

De seguida et refàs de tot plegat sota l’aigua calenta. I acabes amb un doll d’aigua gelada, que tonifica.

Vet aquí una mesura de la civilització: poder triar la temperatura de l’aigua. I la donem per descomptada.

Bé, de fet jo no ho sé, i tampoc no espero aclarir-ho amb una nota com aquesta. Però segur que molts ens els podríem estalviar. Per exemple, aquest, que es pot llegir avui.
[…]

La Marta Pessarrodona ens fa partícips d’una seva lectura d’aquest estiu, les memòries de Carles Fontserè, en concret el segon volum,
Un exiliat de tercera, que ens explica que ha llegit en espanyol. I es plany de no haver-ho pogut fer en català. Veus aquí l’error. Perquè en Fontserè va publicar ja fa prop de deu anys un primer volum de memòries, les Memòries d’un cartellista català, a Pòrtic, i després, Proa va fer-se càrrec de l’edició d’Un exiliat de tercera. Ara n’anuncien el tercer volum, dedicat a l’etapa mexicana del cartellista, quan va conèixer Cantinflas i plegats devien fer tremolar el Nou Món.

En canvi no s’erra Pessarrodona quan imagina de Fontserè “que és un gran lector amb un poder de discerniment en les seves lectures que ja voldrien alguns doctes”. Jo, que sí que he tingut la sort de conèixer-lo, justament com a èditor del segon volum de les memòries, vaig veure’l treballant al seu estudi, envoltat de llibres, de fitxes metòdicament aplegades, de quadres cronològics i d’una memòria i una energia absolutament envejables.

Sí, llegiu les memòries de Fontserè si en teniu ocasió. Potser us sorprendrà el punt de vista des del qual explica algun episodi (aquell París culte i il·lustrat durant l’ocupació nazi…). Deu ser que ens anem acostumant a acceptar de tot versions úniques, interpretacions planes, relats que no ens punxin.

Com si fugíssim dels malsons i només ens plagués aquella soneta dolça dolça que fa que no vulguis acabar-te de despertar mai.

Un munt de bosses per endreçar, de roba bruta, de rutines desapreses, tant de tedi al voltant i aquest cansament que atenalla els muscles i les idees.
[…]

I de seguida a treballar, a l’escola, a fer com sempre, com si no hagués passat res. Perquè no ha passat res d’especial.

Enllà d’una recança que tampoc no és nova. La que deixa no gosar fer tampoc aquest any, en veu alta i en sèrio, aquella pregunta.

I a mi, quan em toca fer vacances?

Finalment jo també tanco uns dies, potser cinc, potser una setmana. Una setmana de platja, com si la pogués merèixer.

Tots remuguen perquè a la tele no fan el que esperen. Ara es veu que hi ha posat un canal que ningú vol. ¿Qui l’ha engegada, doncs? Silenci. Per tant, és un fet: l’aparell té vida pròpia.

De fet, les vacances no comencen de debò fins que no arribes al primer apartament sense tele. I no en queden gaires.

Endreçar papers és la millor oportunitat de fer les paus amb el passat. O, si en llences feixos, potser és que només te’n venges.

Cada vegada que toca fer o desfer maletes, quan se n’ha de cordar la cremallera, o fer-ne recompte, o encabir-les al cotxe, el mateix zumzeig, com un corcó. Les vacances, ¿ens ajuden a escollir el que és realment necessari i a prescindir de tantes altres coses?