Homes i nois
Ho confesso: m’agrada anar a buscar el pa, de bon matí o quan comença a caure el vespre, fins i tot a ple migdia. M’agrada arribar-me fins al forn, demanar tanda, esperar pacientment el torn i, finalment, sentir la fornereta -ai, les forneretes-, que crida:
[…]
“Et toca a tu, noi?”, o “Ja t’han servit, noi?”, o, des de dins de l’obrador, “Que li heu donat el pa, a aquell noi?”.
Massa vegades durant l’any, ja, em sorprèn sentir que parlen d’un senyor quan fan referència a mi. Massa sovint, també, he de demanar que em tractin de tu. Massa vegades. Per això m’agrada anar a buscar el pa, permetre’m cada dia aquest petit acte de coqueteria. Veus, encara hi ha algú que veu en mi el noi que va ser.
Si jo fos dels que hi dóna importància, a això de l’edat, em faria gràcia anar a buscar el pa sovint, cada dia, gairebé en secret, inconfessadament. I veure’m vist, com si el temps no passés, des dels ulls de la gentil fornereta.
Què en quedarà, què en deu quedar ja, de la presència equívoca d’aquesta figura en la poesia popular?
Costa oblidar el posat pretesament innocent de la Guillermina Motta entonant la tornada d’aquella cançó del Paral·lel, “La fornera de la Ronda”:
fornereta, fornereta,
jo hi voldria coure el pa
perquè fos més tendre i sa.