Plora i Lluita!

Vaig començar tard a practicar l’esport de la bicicleta. Ho vaig fer als 32 anys per recomanació dels metges. Recordo com si fos ahir,  a l’hospital de Calella, quan després de l’operació el metge cirurgià que em va recompondre com va poder  els lligaments al que quedava de la ròtula,  em va mirar amb un somriure complaent quan li vaig dir que volia corre la cursa del poble: “Oblida’t de córrer, si vols caminar com una persona normal, fes bicicleta”.

Encara no feia una setmana que havia patit un accident de moto que m’ha marcat la resta de la vida. Vuit costelles trencades, l’escafoide i l’ombro trencat , genoll esquerra amb ferida oberta i amb mitja cassoleta perduda per l’asfalt i l’estrabisme post traumàtic a l’ull dret. Però podia estar content que havia sobreviscut al xoc contra la caixa d’un camió que es va aturar a on no m’esperava quan anava a 90 quilometres per hora.

(continua)

Després de passar un mes a l’hospital, vaig haver de passar pel fisioterapeuta per recuperar el genoll operat. Cada dia el mateix ritual. Una hora d’exercicis i corrents elèctriques i després a la sala de tortures. En una llitera a una habitació a part, per no espantar amb els gemecs als altres pacients, el fisioterapeuta mirada de doblegar-te el genoll. El dolor era tant fort, que era impossible no cridar més d’un cop. Al cap de tres mesos de tortura, només sentir la veu del torturador que em cridava per la sessió, ja se’m posava la pell de gallina. Les darreres setmanes, no vaig avançar ni un centímetre. El dolor que ja sentia fins i tot abans d’entrar a la sala de tortures, em bloquejava.

Per sort, al final quan estava a punt d’abandonar , un dia em vaig llevar maleint la meva covardia i untat amb un tub de voltarén, a casa vaig posar el sofà i amb el genoll enlaire vaig començar a doblegar-lo mentre em cagava amb l’os pedrer. Encara no sé com les veïnes no van cridar a la Policia.

A la tarda, a la sala de tortura el sàdic va fer un gemec, no de dolor, sinó de plaer. Vaig doblegar quasi tot el genoll. En un dia havia fet més que durant el darrer mes. Al cap d’una setmana, havia aconseguit doblegar el genoll fins tocar a la natja. Tres mesos vaig necessitar.  El darrer dia, el fisioterapeuta em va confessar que havia estat a punt de donar-me per inútil.

Malgrat tenia l’alta mèdica, el genoll em feia mal cada hora, cada minut, cada segon. Només quan dormia no el sentia. De fet sabia que no estava somiant, perquè sentia el dolor. Era com una cremor. Com si algú té estès clavant un ferro roent a dins del genoll.  Baixar escales era una tortura i si podia fer quatre passes corrents, el genoll inflat com un tomàquet.

Just a les festes del poble fou quan havia estat donat d’alta. Però jo mateix no em vaig veure ni en cor de fer un quilòmetre de la cursa popular que en tenia dotze. La meva promesa que m’havia fet a l’hospital no la vaig poder complir. Vaig maleir el dia que vaig agafar la moto.

Fou culpa meva l’accident de moto?. Doncs si, però fou un error de confiar que el camioner no s’aturaria a on no tocava  i no pas una imprudència meva. O no?. O potser si que havia estat una imprudència meva. Tant li fotia, ara. El fet era que tenia seqüeles per tota la resta de la vida.

Em sentia molt desgraciat perquè em vaig adonar-me que ja no podria ser el mateix que abans. Fins aquell dia, sempre havia pensat que tot tenia remei. Però l’accident de moto havia estat el punt d’inflexió. Ara amb el genoll estava clar que mai tornaria a ser com abans, no només per la cicatriu de 20 centímetres que recorre de dalt a baix el genoll, sinó pel dolor persistent que cada dia et rosega per dins.

Vaig adonar-me del que significava fer-se vell. Per desgràcia ho vaig entendre als 32 anys. De cop. Sense temps d’estar preparat.

Sempre recordaré  quan a casa, a tot drap sento per primer cop com el Lluís Gavaldà canta “Pantalons curts i genolls pelats”. Aquesta cançó em va destrossar el cor i vaig plorar com un infant. El meu imaginari món d’eterna joventut es va enfonsar per sempre.

Després d’unes setmanes desorientat i deprimit, un dia, igual com aquell que vaig decidir no deixar-me doblegar pel dolor per així poder doblegar el genoll, vaig decidir vendrem car la meva derrota irreversible contra la vellesa prematura. No podia ser!. No em creia que el dolor del genoll hauria de ser per tota la vida.

Vaig comprar una bicicleta i vaig descobrir tot un altre món de joventut. Vaig descobrir els boscos del Montnegre, la vall del Vallmanya i els camins oblidats de l’Hortsavinyà. Vaig sentir-me jove, fins i tot, més que abans. Al cap de dos anys de pujar la serralada del Montnegre,  MontBarbat, Cadiretes i Montseny, un dia vaig llevar-me i al cap d’uns minuts , vaig sentir una cosa estranya: El genoll no em feia mal!!.  Feina temps que el dolor anava a menys, però hi era sempre. Ara ja no el sentia. Dos anys, sentint dolor i ara per fi em sentia lliure.

Aquest any, molts independentistes hem patit una gran sotragada. Ens havíem fet a la idea que podríem tenir al Parlament una força política independentista que provoqués l’inici del procés cap a la llibertat de la nostra terra.  Quan semblava que teníem tot a favor, de cop quan menys t’ho esperes, es produeix un accident que et fa adonar-te què segurament no serà així.

És culpa nostre?. Doncs si, però ha estat un error de confiança de la bondat d’una persona. Qui podia preveure que aquesta persona fes el que ha fet si realment tenia en ment la independència per sobre de qualsevol altre cosa?. Per mi, és massa inversemblant pensar que acabés fent el que ha fet. Podrien haver fet més per impedir-ho?. Si, o potser no. Jo ho dubto. Però és igual, el fet és que el mal ja està fet i ja hem perdut dos mesos parlant massa de l’accident.

Que hem de fer els independentistes ara?. Maleir-nos per la manca d’unitat i sentir un dolor permanent i amarg els propers 4 anys quan veurem que els regionalistes continuen al Parlament com si res passés?

Està clar que podem plorar per la manca d’unitat.  Però ens hem d’espavilar. Queda poc temps.

Eixuguem-nos les llàgrimes per la manca d’unitat d’una vegada i aixecar-nos ràpidament de l’asfalt a on hem caigut, per continuar lluitant amb totes les forces que tenim. Queden un mes i mig pel primer pas cap a la independència. Només depèn de nosaltres que així sigui.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *