Hi havia una vegada un pastor, profundament enamorat de si mateix, que es passava molt de temps vigilant les seves ovelles; com que de vegades s’avorria s’empescava coses per divertir-se.
A banda de fabricar estadístiques favorables als seus interessos pastorals, sovint feia promeses que mai no complia, especialment als vilatans de l’est, que volien respecte a la seva identitat i un tracte equitatiu però, en canvi, eren menystinguts sistemàticament i enganyats per tal de mantenir un sistema injust i antidemocràtic recolzat durant segles per reis, jutges, exèrcits, cardenals, princeses o dracs bancaris.
Un dia, va decidir que seria una bona pensada divertir-se prenent el pèl a la gent del poble que hi havia a la vora. S’hi va acostar i va començar a cridar:
—Socors! El llop de l’esquerra! Que ve el llop de l’esquerra!
Els vilatans, van agafar el que tenien a mà i corrents van anar a ajudar el pobre pastor que demanava auxili, però quan van arribar allà, es van adonar que tot havia estat un broma pesada del pastor. I es van enfadar, i molt!
Quan els vilatans ja se n’anaven, al pastor li va fer tanta gràcia la broma que va pensar en repetir-la. I quan els vilatans ja eren prou lluny, va tornar a cridar:
—Socors! El llop de la dreta! Que ve el llop de la dreta!
Els vilatans, en tornar-lo a sentir, van començar a córrer un altre cop cap a on era el noi per auxiliar-lo, pensant que, aquesta vegada sí, s’havia presentat el llop i realment necessitava de la seva ajuda.
Però en arribar on era el pastor, van veure’l rient-se dels vilatans i disposat a concedir noves rodes de premsa sense periodistes i a signar exemplars del seu manual de resistència sense periodistes, perquè els pocs periodistes que restaven en aquell indret eren de l’est (que enguany a l’oest és molt difícil trobar-ne periodistes que no facin de funcionaris, ja no dic intel·lectuals, extingits sense remei).
Els vilatans, aquest cop es van enfadar encara més. I se’n van anar.
L’endemà, el pastor va decidir reflexionar i va tornar a pasturar amb les ovelles al mateix camp. Encara reia quan recordava, però no havia pensat en la possibilitat de que un dia el llop s’hi acostés realment. I justament va ser aquell mateix dia que va veure acostar-se el llop. La por li va envair el cos. En veure que s’acostava cada cop més, va començar a cridar:
—Socors! El llop! Que ve el llop! Que se’m menjarà totes les ovelles! Auxili!
Però els vilatans, molt més independents i units que mai, pensant en el que havia passat tot el temps anterior, anys i panys, no li van fer gens de cas.
L’enamorat pastor va veure com el llop ja estava a punt d’arribar amb les urnes que no es poden fer servir en cap referèndum, i cridava cada cop més desesperat!
—Socors! El llop! El llop! – però els vilatans van continuar sense fer-l’hi cas i van decidir que tornarien a dipositar el seu vot en les noves urnes de la llibertat.
I va ser així com en Pedro, tan enamorat de si mateix com de l’antic règim opressor, va veure, impotent, com el pacífic llop de la independència es llançava només amb la força dels vots sobre el seu miserable imperi de mentides, imposicions, intolerància i crims.
Al final, després de tanta reflexió… quina nit electoral!
