Què podem demanar a Sánchez

Agafant-se a les declaracions de Pedro Sánchez i Batet, des d’aquí hem de percebre signes de distensió, diuen. Però el primer que s’ha de fer és tenir clar que la negociació ha d’ésser bilateral i al mateix nivell. És a dir, qui primer s’ha d’entrevistar és Sánchez amb Torra, i no estaria malament que fos Sánchez vingués a Barcelona, no a l’inrevés. Seria almenys un signe de bona voluntat. De la mateixa manera, si Sánchez delega en Batet aquesta primera entrevista, Torra ha de delegar en Artadi, amb justa correspondència, el President no hauria d’acceptar en cap cas rebaixar la seva categoria institucional.

De signes de distensió i bona voluntat, Madrid en pot fer molts, i no els hi costaria ni un duro, només demostrar voluntat política. L’acostament dels presos polítics a Catalunya, només depèn d’Institucions Penitenciàries, ni tan sols d’un jutge. Ordenar a la fiscalia la retirada de la petició de presó incondicional preventiva, també només depèn del govern de Madrid (encara que aquí sí que la decisió final depèn d’un jutge). Però també es podria demanar signes que demostressin bona voluntat, sobretot pel que fa al Ministeri d’Exteriors, encara que això suposés empassar-se algun gripau per part de Borrell. Em refereixo al fet (i sobre això bé podrien fer preguntes parlamentàries els nostres diputats) de rellevar a Wert del seu lloc a París (estalviant-se de pas la factura milionària en jardineria), o de Jorge Moragas del seu lloc a l’ONU, o del senyor Trillo com ambaixador a Londres. Això sí que seria un clar missatge de distensió, sobretot amb qui s’ha mostrat predisposar a atiar l’odi envers nosaltres. No només seria un bon símptoma de concòrdia sinó també de salut democràtica.

D’altres signes de distensió que són a l’abast del Govern de Madrid, i que no tenen cap cost pressupostari, poden ser el no nomenament de personatges com José Zaragoza o Rangel per a la delegació governamental a Barcelona. Només cal recordar el sectarisme del senyor Rangel i el cas Camarga on estava implicat Zaragoza, per tenir-ho en compte. Una altra mesura que podria alleugerir la tensió, seria la destinació d’algunes partides de Defensa a infraestructures aprovades i no realitzades a Catalunya, que de pas ficarien contents al teixit empresarial i al govern del País Valencià.

Això només són uns pocs exemples del que podrien fer, si volen. Però també cal dir que l’esperança que facin alguna d’aquestes per part nostra ha de ser minsa. Aleshores, com forçar a fer-ho? Doncs, precisament ara que s’estan tramitant els pressupostos, només cedir vots a canvi de cada mesura que demanem. Sabent que PP i Ciutadans votaran en contra, fins i tot dels seus propis pressupostos, els vots catalans s’haurien de negociar partida per partida pressupostaria, mesura a mesura. Descaradament, sense complexos que ens acusin de mercadeig, perquè finalment es tracta d’això: jo et dono això si tu em dones allò. Ja que sempre ens han acusat de fenicis, doncs demostre-m’ho cruament que ho som.

Si l’amenaça és que Europa no ho permet o que pot haver eleccions, se’ls ha de contestar que Europa s’hauria d’involucrar més en la resolució del conflicte, i que no tenim por a les eleccions, perquè realment qui ha de tenir por són ells, no pas nosaltres. La por ha de canviar de bàndol. Els hem de fer suar tinta i que no puguin gaudir ni un moment aquest govern espanyol, que per a molts ja ha nascut mort.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari