dance me

Show me slowly what I only know the limits ofDance me to the end of love 
L. Cohen 

Els vaig veure a la cafeteria de l’aeroport de València, vaig alçar els ulls del llibre i vaig veure una parella d’ancians anant cap a una taula. Tot i que no anaven agafats del bracet (tots dos tenien les mans ocupades) ni n’hi havia cap contacte físic entre ells, l’amor es veia, com si l’aire que els separava estiguera ocupat per un lligam invisible, com si compartiren una llum que pertanyia a tots dos. Me’ls vaig estar mirant una estoneta, amb una tendresa que em va fer vindre llàgrimes als ulls (jo estava molleta, eixe dia). Quan ja estaven asseguts a la taula ella va posar el sucre i va remenar els cafès amb llet de tots dos i al cap d’una estona ell li va traure dels llavis una molla de pastís amb una carícia. Vaig haver de fer un esforç per deixar de mirar-los, tenia por de trencar amb el meu esguard el vidre delicadíssim d’aquell moment d’intimitat, de la seua bellesa. 
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d’enveja, no perquè s’estimaven, sinó perquè s’estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m’ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d’ancians ballant. Quan una parella d’ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s’estimen i que ballar és una manera d’estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s’està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d’agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n’estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.

Quan vaig moure per embarcar  els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m’hauria agradat molt veure’ls ballar.

5 pensaments a “dance me

  1. Tothom no sap mirar el que tu has vist. Maria, tu també ets molt bella i tendra, per això has estat capaç de descriure aquest extraordinari paràgraf.

  2. De vós desaprenc (alguna volta) però aprenc, sobretot. Amb una llagrimeta rebel de tant en tant. Com ara mateix.
    Jo sóc de parer que cap tendresa, cap confiança mai no es perd: persistixen sempre.

    PD: Jo tinc una feblesa reconeguda per una història molt pareguda, la de Jacqueline du Pré i Daniel Barenboim. I per la música que feien tots dos.

  3. Quan veig pel carrer aquella mena  d’avis una mica atrotinats, aquelles parelles on un s’aguanta en l’altre però on no s’hi percep ni una engruna de fastigueig o resignació, sinó una sol·licita deferència, una infrangible confiança en el destí comú i la serenitat que dóna haver dedicat la vida a la gran aventura d’envellir junts, sento una sacsejada alhora de felicitat de pensar que aquest pot ser també el meu esdevenidor, de temença a que la nostra immemorial enemiga m’ho arrabassi i de la melanconia pròpia de tota bonica història que potser ja estigui a les acaballes.
    I penso com tantes vegades en aquella fulla d’herba de Whitman que diu: “les dones seuen o es mouen d’un costat a l’altre, joves algunes, velles les altres. Les joven son formoses, però les velles són més formoses encara.”
    I em conhorta recordar que fer-se vell no és indigne o llastimós, ans una victòria silenciosa sobre els ultratges de la vida.

Respon a paqui Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *