Un altre país

La gran mudança, vint metres cúbics de camió carregat amb les nostres vides cap a Ginebra. A Març, finalment, bitllet només d’anada.

El poble, les muntanyes. La llengua. La llengua, i amb els mesos les primeres victòries.

La primavera, la primera primavera de la meua vida vivint al camp enmig d’una natura generosíssima. Els apéros al bar del poble. La casa, els nous sorolls quotidians i una altra llum que il.lumina una altra paret.

La llengua, ja m’estic rellegint Camus en francès, ah!

L’estiu, la mar, Castelló, les palmeres del Grau, la mar, l’arròs.

La novel.la. La novel.la. Drassana, Vicent, la gent de la Drassana (pareix el nom d’un grup de rumba), el missatge: Així que sí, estaríem encantats d’editar el teu llibre, si tu vols!

Marqués de Riscal i llàgrimes i una joia i una emoció que no sé explicar. I comença el somni. El títol. La portada. La foto.

Els regals: el text de la contraportada, la faena del corrector i del maquetador. Ja quasi és un llibre, ja quasi el veig. Rècord mundial d’intercanvi d’emails amb Vicent Baydal entre agost i desembre. Olímpic i mundial.

A novembre arriba el paquet, arriba el llibre. El llibre. Michele.

Michele i Blanca.

València, 3i4. Barcelona, a casa, a Vilaweb. Castelló. Castelló. Michele torna a Castelló i jo també.

Les paraules dites i escrites sobre el llibre. Els missatges que m’arriben. L’emoció que em retornen les persones que el lligen.

I a més. A més, com sempre, l’F.

I a més, els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. I els xiquets que créixen. I l’esguard de l’F quan em mira. I la família, totes les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. I les llàgrimes que val la pena plorar i les rialles que sempre valen la pena.

Ha sigut un any pleníssim, he canviat de país i he acomplert un somni. Sovint em pregunte què he fet per ser tan afortunada.

I com tots els anys, quan faig inventari, em torna al cap la Xesca: cal trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 

Vos desitge moltíssima sort en l’any que comença i que trobem molts motius per estar contents i molts raconets per estotjar les alegries.

Quan era menuda la nit de reis em costava molt adormir-me. Tot i que sabia que com abans m’adormira abans arribaria el gran dia, els nervis i l’emoció m’ho impedien. Aquest dies he dormit molt poc. Vaig dormir poc la nit abans de la presentació a Vilaweb, com la nit de reis, per l’emoció de saber si m’haurien portat tot el que havia demanat a la carta. Dimecres, a Barcelona, em van portar molts més regals i moltes més abraçades dels que havia gosat demanar. Amics i família que no esperava, que no havia gosat esperar. Les paraules d’Assumpció Maresme i de Ricard Garcia. Ricard ens va donar una lliçó de literatura, va descabdellar el llibre amb erudició i amb amor, em va descobrir coses que no sabia de la meua novel.la (tot això ho he escrit jo?). Va llegir un paràgraf del llibre com si fóra un poema, i en la seua veu, miracle, era un poema… Sort que ells ho van fer tan bé, perquè a mi l’emoció em va trair i crec que les meues paraules van ser més confuses del que hauria volgut.

Aquella nit  també vaig dormir poc, s’acumulaven l’emoció del que havia viscut a can Vilaweb i que l’endemà presentava el llibre a Castelló, li tornava el llibre a Castelló.

Pensava dormir al tren, si més no un parell d’horetes. No vaig poder. Les dues senyores que se’m van asseure al davant no es veien des de 1991, des del casament de Manoli. Les dues dones, evidentment amb problemes d’oïda, es van explicar tot el que havia passat des d’aleshores, operacions incloses. Tot això interromput de tant en tant per telefonades de la cosina d’una d’elles, Luci, que era puntualment informada de les novetats. Per cert, l’home de Manoli va resultar ser un sinvergüenza i per sort es van divorciar pocs anys després. En els rars moments de silenci, escoltava els deliciosos esforços per parlar castellà d’una senyora que va baixar a Vinaròs, asseguda al darrere. Explicava que menjar a Barcelona era caríssim: havia anat a dinar amb la seua germana que le llaman Carmen i van demanar un menú, però si endespués demanes cafè, si te encantas el dinar t’ix per 10 euros.

Castelló: dinar amb amiga de l’ànima, constatació que l’afecte preserva les complicitats i fa paréixer que el temps no ha passat, i que no dormiré una horeta després de dinar perquè preferisc estar amb ella xerrant. Em toca córrer per arribar a temps a la cita amb Carles Bellver, que presentarà el llibre. Som amics, amics de blog, de xarxa i de correus electrònics, però no ens havíem vist mai. La cita és a la plaça de Tetuan, un dels llocs de la meua infància i de la novel.la, sé que el reconeixeré, arriba amb el meu llibre a la mà. Abans que arribe Carles comprove amb delit que el Coloniales y Salazones de la plaça encara sobreviu, també Castelló mereix miracles. Carles i jo, tot i no conéixer-nos havíem anat a la mateixa escola i al mateix institut, en un moment de la conversa em va dir: jo me’n recorde de tu caminant per ací, i em senyala amb el dit un tros de vorera que hauré caminat milions de voltes per anar a casa (Blanca ha estat ací).

Arriba Toni, de Drassana, i poc després movem cap a la llibreria passant per davant de ma casa, de la casa on he crescut, intente no emocionar-me, sé que d’emocions encara me’n queden moltes i voldria mantindre-les sota control, innocent de mi.

A la llibreria, tal com anava arribant la gent, va ser una riuada d’abraçades, de retrobaments, d’esguards que vessaven afecte. Va haver dos moments que em va costar contenir les llàgrimes. Quan vaig arribar i vaig veure un expositor que havien preparat els llibreters amb el llibre: el meu Castelló del llibre havia arribat, ho havia aconseguit, el llibre tornava a Castelló, no ho sé explicar millor: el Castelló que jo m’havia emportat en marxar, tornava.

Em va fer plorar veure-la arribar i em va fer plorar la seua emoció: va entrar amb el seu bastó i el seu somriure, dient ‘havia de vindre, havia de vindre precís‘. Rosa, l’amiga de l’ànima de ma mare. Ella és la xiqueta que a la pàgina 120 del llibre puja a casa des del refugi al carrer d’Enmig i per la finestra veu un soldat malferit que deixa un reguer de sang. La història me l’havia explicat ella fa molts anys. Ella també es va emocionar molt quan li vaig llegir el paràgraf i s’hi va reconéixer.

Va començar la presentació, Carles va dir paraules bellíssimes sobre el llibre. Jo crec que vaig fer un discurs una mica embolicat. Parlar en públic no és la meua especialitat i, com a Barcelona, cada volta que alçava els ulls, veia algunes de les persones que més m’estime al món i això no em va ajudar a mantenir l’emoció sota control.

Després més abraçades, i cava, cerveseta a l’Ovella Negra, soparet i xerrades… L’endemà cap a Ginebra, ja havia obert tots els regals que havia demanat a la meua carteta i molts més que no m’esperava, així que vaig dormir tot el viatge, al tren i a l’avió.

Dimecres que ve presentem la novel.la a l’Espai Vilaweb, a les 19.30 (no valen excuses, el partit comença molt més tard i a més ja estem classificats).

Tot és com havia de ser, havia de presentar-la a VIlaweb perquè jo, si no haguera estat pel bloc no hauria escrit aquesta novel.la, l’experiència del bloc ha estat fonamental per embarcar-me en una aventura com aquesta. I pense que sense Vilaweb mai no hauria obert un bloc, o si més no, la cosa no hauria anat com ha anat. Dimecres jugue a casa, tots juguem a casa.

Els lectors del bloc figuren als agraïments del llibre,  havia de ser així, els hi dec molt, però la cosa va més lluny: a Barcelona, amb Assumpció Maresma, editora de Vilaweb, presentarà el llibre el Ricard Garcia, poeta i amic, a qui vaig conéixer gràcies al bloc. Ricard presentarà la novel.la, una novel.la que va trobar editor gràcies al bloc: Vicent Baydal, membre de l’editorial Llibres de la Drassana, el vaig conéixer gràcies al bloc, al meu i al seu. I entre les persones que m’han ajudat i m’han encoratjat en tot el procés d’escriptura moltes les he conegudes ací. Les poques persones a qui vaig enviar el primer manuscrit per tindre les primeres opinions eren totes amics fets gràcies al bloc, lectors esdevinguts amics esdevinguts lectors. I entre el públic, dimecres, espere trobar a molts dels altres amics que he fet a aquesta casa, amics i amigues de veres.

I ella no hi serà, no hi serà però Xesca Ensenyat, la meua cara Ics, hi serà, perquè ella volia que jo escriguera una novel.la (Aquí darrere d’El meu país d’Itàlia hi ha unes altres coses que jo vull llegir. T’hi has de posar marieta.), m’enviava lliçons, petites fórmules i receptes, com fan els mestres. Vos assegure que he intentat fer-li cas: Primera lliçó: escriure és posar ordre, no és inventar res. Poses el mirall a la vorera del camí i tires cap endavant. Aprendre de mirar és molt difícil. 

Aquesta entrada vol ser un gràcies, un gràcies gran com una casa, gran com la xarxa. Quasi diria que ‘Després vénen els anys’ és una obra col.lectiva, la novel.la l’he escrita jo, clar, però sense l’ajuda i l’amistat de moltes persones, sense la seua generositat i el seu temps, el lllibre no existiria. Vos deixe ací dos enllaços a coses que han dit de la novel.la dos amics, dos amics del bloc, dos amics de l’ànima. Vicent Baydal: ‘Tenim novel.lista, Maria Folch’ i Alexandre Serrano: ‘La vida és un èxode’.

I ens veiem dimecres!

Ho confesse, el dia abans de la presentació vaig anar a veure l’aparador de 3i4 per veure el llibre allà, exposat amb altres llibres. Vaig estar una estona mirant-m’ho, tota sola, emocionada i somrient. Mirant des de darrere del vidre el meu somni realitzat.

El dia de la presentació va ser molt especial, abans de l’hora ja va començar a arribar gent, amics que fa molt de temps que no veia, amics que no esperava, abraçades i felicitacions, alguna llagrimeta i, malgrat els nervis, un somriure persistent, que encara em dura.

M’havia promés no escriure de la meua emoció, fer una entrada d’escriptora que explica la presentació del seu llibre, i ja veig que no me’n sortiré. Vaig aconseguir controlar l’emoció en escoltar a Vicent Baydal, de Drassana, i a Ferran Archilés parlant del llibre, dient al públic paraules bellíssimes sobre el llibre, sobre Michele, sobre mi. Després va arribar el meu torn, vaig començar agraint a la gent de la Drassana la seua follia, la follia de muntar una editorial amb els temps que corren i la follia de publicar la primera novel.la d’una autora desconeguda, simplement perquè els agrada, perquè pensen que és bona i val la pena publicar-la.

I després vaig començar a parlar, tenia un paperet amb el que volia dir i miraculosament l’emoció del moment va donar pas a l’emoció de la història, les històries, que explique a la novel.la. L’emoció dels llocs i dels personatges. I crec que ho vaig aconseguir, crec que vaig transmetre l’emoció de l’escriptura, el meu amor per aquestes històries i aquests personatges.

I açò, que volia que fóra la crònica d’una presentació, s’ha convertit, irremeiablement, en un inventari d’emocions. Va com va.

El llibre ja ha eixit, ja deu estar arribant a les llibreries. A mi em va arribar la setmana passada, no puc explicar l’emoció i la plorera de tindre’l a les mans així que ni ho intente.

Una amiga em va preguntar quina olor feia i li vaig respondre que feia olor de setembre, de llibres de text acabats de comprar i preparats per ser folrats, de tinta i d’impremta, però també de començament d’alguna cosa, d’inici, de nou.

Hui agafe un avió cap a Barcelona i demà passat un tren cap a València, dissabte el presentem a la llibreria 3i4. Ací teniu la informació, si esteu per València i podeu passar-hi per una abraçada i una xerrada, veniu. Si no podeu, ja vos ho explicaré ací la setmana que  ve…

Per cert, hui s’acaba el verkami que ha organitzat la gent de la Drassana, ha anat molt bé. Encara hi esteu a temps!

Acaba d’eixir, en uns dies arribarà a les llibreries, la foto d’ací dalt és l’única cosa que tinc per ara, en uns dies m’arribarà el paquetet i el tocaré i l’ensumaré.

És una sensació estranyíssima i potentíssima que em dóna ganes de riure i de plorar. És un somni fet realitat: he escrit una novel.la i acaba d’eixir, en uns dies arribarà a les llibreries i algú la llegirà i potser s’emocionarà o somriurà llegint alguns passatges. Algú, potser la llegirà a l’autobús o al tren i alçarà la vista del llibre i mirarà per la finestra pensant en Michele o en Blanca. Només de pensar-ho m’emocione jo.

Als que encara passeu per ací vos vull agrair tots aquests anys de bloc, hi sou als agraïments del llibre, no ho hauria aconseguit mai sense vosaltres, no hauria ni començat. Gràcies.

Ara vos vull demanar un favor: compreu-la, llegiu-la i passeu per ací encara una vegada a dir-me què vos ha semblat, a dir-me que vos heu emocionat o heu somrigut llegint alguns passatges, que l’heu llegida al tren o a l’autobús i que heu alçat la vista del llibre i heu mirat per la finestra pensant en Michele o en Blanca.

Encara el podeu comprar amb descompte i que vos arribe a casa al verkami que ha organitzat la gent de la Drassana.

“The town vacantly seems to wait/The explosion of a fate”. —Stephen Spender, At Castellon, 1937

La citació d’ací dalt és la que hi ha al començament de la novel.la. M’ha eixit una novel.la plena de ciutats. Ciutats perdudes, ciutats enyorades, ciutats on ja no es pot tornar, ciutats conservades a la memòria que ja no existeixen o que, potser, mai no han existit com hom les recorda.

Hi ha Grenoble, just abans i durant la Segona Guerra Mundial, plena de veterans de les Brigades Internacionals i plena, també, de refugiats de la Guerra Civil Espanyola. I Barcelona,  Barcelona amb sirenes i refugis, i València i Londres.

I hi ha Torí. Torí en festa que celebra els partisans que l’acaben d’alliberar. I Roma, clar, Roma ‘que no és la nostra ciutat però també ho és’, amb les seues contradiccions i la seua bellesa aclaparadora. I l’Alguer, on un vell supervivent de molts naufragis i de moltes guerres i una dona de Castelló es troben sense saber que aquest encontre canviarà les seues vides.

I hi ha Fertilia, la ciutat de l’Alguer on fa molts anys, els pròfugs italians que havien fugit de les ciutats d’Ístria, austrohongareses abans, italianes després, iugoslaves en acabar la Segona Guerra Mundial i eslovenes i croates ara, van reconstruir les seues vides lluny de casa, en el que es va convertir en un enclavament que parlava vènet, a una ciutat que parlava català, a una illa que parlava sard.

I les ciutats d’Ístria que van haver d’abandonar els habitants de Fertilia: Rovigno (Rovinj), Dignano (Vodnjan), Orsera (Vsar)… ciutats amb molts noms i moltes històries tristes que encara alenen pels seus carrers. Però sobretot Pola (Pula), on comença la història que passa per París, Benicàssim, Castelló, Grenoble, Torí, Trieste i Roma i que acaba a l’Alguer. O a l’Alguer hi comença, que també es podria veure així.

I Castelló. El bonic d’abans de la guerra, la ciutat ferida sota les bombes, la ciutat morta de por i de fam dels primers anys de la postguerra i el d’ara, el Castelló on s’hi torna sense acabar de reconéixer-lo. I un Castelló que només existeix a la memòria d’un vell pescador de l’Alguer que sap que no hi tornarà mai, mai.

Després vénen els anys ix la setmana que ve, no puc ni imaginar l’emoció de quan tindré el llibre a les mans i l’emoció de quan vosaltres el tindreu a les mans. Encara el podeu comprar amb descompte i que vos arribe a casa al verkami que ha organitzat la gent de la Drassana.

Fa quasi tres anys vaig escriure aquesta entrada:

“Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja). 

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però quan escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.”

Fet. Acabe d’emplenar la fitxa per ser-ne membre (membre amb novel.la, ha!).

Hui, un altre fragment:

“M’ha explicat que tots els dies que podia, va començar a anar a peu a l’Alguer, a vaguejar pel port i a mirar d’entendre com eren les barques i les xarxes. I al port de l’Alguer –m’ha dit– va trobar la sort. Va començar a ajudar a descarregar el peix a un pescador major que faenejava sol, primer com si fóra allà per casualitat, després hi anava cada dia a l’hora de la torna i l’ajudava també a deixar la barca pronta per l’endemà. Aquell home que faenejava sol es deia Joan Manca i, amb el pas del temps, es va convertir en un pare per a Michele”.

“Potser hi ha algun mapa d’Europa en què eixos èxodes estiguen representats amb xifres i dades. Li agradaria veure’l, segurament seria un mapa d’Europa ple de carros amb andròmines i gent morta de por anant cap a on ningú no els vol, cap a França o cap a Itàlia o simplement caminant cap enlloc empesos pels fronts de guerra”

Després vénen els anys, Maria Folch

Vos recorde el verkami que ha obert Llibres de la Drassana, podeu comprar el llibre i rebre’l a casa calentet calentet.

La gent de Drassana, com que ja manca molt poquet (!), han començat a publicar fragments  menuts de la novel.la al facebook, més que fragments, paràgrafs. Per als que no coneixeu la seua pàgina (què espereu?) i per als dos o tres que no teniu facebook, he pensat copiar-los ací, a veure si vos faig vindre ganetes…

A més, han encetat un verkami on ja podeu comprar les seues properes publicacions, també Després vénen els anys, i rebre-ho a casa.

I el fragment de hui:

“Llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló, totes les ciutats se’n mereixerien almenys una. Jo ja me la imagine, una novel·la llarga escrita als anys 70, sobre una ciutat menuda i riqueta, de principis del segle XX, amb exportadors de taronja i casino. I republicans, capellans i collidors. Una saga familiar d’eixes que m’agradaven a mi, en la qual dos germans acaben, inevitablement, en bandes oposades d’alguna barricada o d’algun front”

Ja tenim títol, bé, el títol ja el teníem, però calia estar ben decidits i, finalment, tant la gent de la Drassana com jo ho estem. La novel.la es diu: Després vénen els anys.

Estic molt contenta, és el títol que ha tingut en els darrers dos anys, jo la pense amb eixe títol fa temps i trobe que és preciós. Crec, a més, que el vers de Ferrater s’hi adiu molt a la història, a les històries, que explica la novel.la. Com em deia un amic conté una noció de duració, de pas del temps però també de permanència i de memòria que m’agrada molt, molt. Em fa una mica d’impressió manllevar un vers de Ferrater per al títol de la meua novel.la, però m’agrada massa per renunciar-hi.

Després de pegar-li tantes voltes i de tants dubtes m’agradaria saber si vos agrada tant com a mi, si, com deia Xesca, vos fa vindre llegidera.

Açò ja ho tenim a la porta, en poques setmanes aquest somni serà un llibre. Friso.

És una sensació que no sé com descriure ni com escriure. Estic gaudint moltíssim l’emoció d’aquests dies, el moment que ja arriba, pensar que en poques setmanes tot allò serà un llibre. Tot em pareix rapidíssim, no done a l’abast amb la barreja d’emocions. Un llibre! Un llibre roig, amb la barqueta de Llibres de la Drassana, amb el títol i el meu nom a la portada i amb tres anys de mi, pàgina rere pàgina.

No arribe a imaginar-m’ho, l’altre dia Victòria em va dir: ara ja no és teva. És això el més estrany, el que no acabe de pair. Sóc felicíssima, és un somni fet realitat, era, evidentment, el que volia, l’objectiu de tota la faena i de tot l’esforç. Però ara amollar-la, deixar-la anar, se’m fa molt estrany. No aconseguisc imaginar-me ‘els lectors’, imagine lectors concrets, persones que conec i estime i que voldria que la llegiren i l’estimaren, que s’emocionaren com jo em vaig emocionar tantes voltes escrivint. Però aquest cercle que es tanca com s’havia de tancar, aquest prodigi de tot allò que vaig escriure fora de mi, d’eixa història amb la que he viscut tant de temps i que m’ha ocupat l’ànima, en mans d’altri, amb vida pròpia, em provoca una barreja de joia, neguit i curiositat molt intensa i molt estranya.

Ja ho havia dit que no ho sé descriure, ja em perdonareu.

El títol, el nom, el nom de la cosa.

Quan vaig començar a escriure no em vaig preocupar massa, l’arxiu a l’ordinador el vaig anomenar amb un nom que sabia que era un títol provisional, i vaig anar avant. Més endavant vaig començar a pensar que necessitava un títol, però no un títol qualsevol, necessitava un títol que ho diguera tot, que parlara exactament de la història que explica la novel.la, exactament i completa. I a més havia de ser bonic, bonic no, havia de ser preciós. Durant més d’un any l’arxiu de l’ordinador va tindre un títol que no m’acabava d’agradar, però intentava convéncer-me que era perfecte. M’havia costat molt triar-lo i estava disposada a defensar-lo fins a la fi. Però veia les cares d’estranyesa quan el deia, fins i tot me n’adonava que dit en veu alta no sonava tan bé com pensat. Sortosament un amic em va convéncer que l’havia de canviar, que era massa complicat, difícil de recordar. Em va convéncer (gràcies), no funcionava, a més no parlava de la història de la novel.la, ni exactament ni completa. I sant tornem-hi, però en vaig trobar un altre, perfecte, curt, evocador… ja existia una novel.la amb aquest títol, una novel.la d’una autora italiana traduïda al català exactament amb el meu títol. Encara tinc alguna versió a l’ordinador amb aquell títol, al qual vaig arribar deu anys tard. I tornada a la casella d’eixida.

El vaig trobar, el vaig trobar, lluminós i poètic, perfecte. Però encara no estic segura, ni jo ni la gent de Drassana. Potser encara el canviem al darrer moment, com Monsieur Proust dues entrades més avall…

No m’ho hauria pensat mai, no em pensava que seria tan difícil, pensava que d’alguna manera el títol ve sol, apareix un dia en ple procés d’escriptura, com una revelació. El títol perfecte, aquell que ho diu tot i que a la llibreria et fa agafar el llibre i llegir la contraportada. Jo he comprat llibres pel títol, vaig descobrir Carson McCullers gràcies al títol rodó d’una novel.la: The Ballad of the Sad Cafe (La balada del cafè trist), també una novel.la italiana: Il passato è una terra straniera (El passat és una terra estrangera) la vaig comprar pel títol…

Doncs en això estem, intentant decidir. Crec que al final es dirà com es diu des de fa més d’un any, quan ho sapiguem segur vos ho diré.