L’escola

Quan escolte les coses que expliquen els amics mestres o professors (ací i allà), sobre com els tracten els alumnes i, molt sovint, els pares, al·lucine. 

Enzo Biagi, un dels periodistes més estimats d’Itàlia va morir aquest mes, havia estat expulsat de la RAI pel govern anterior (junt amb altres periodistes i còmics), i va tornar a la tele recentment (per cert, va començar el primer programa del seu retorn amb una entrevista a Roberto Saviano). Amb els programes especials que van fer per la seua mort vaig tornar a sentir una història que ell explicava que ja li havia sentit, i en la que pensava sovint quan sentia o llegia coses sobre com va ara l’escola.

Quan Enzo Biagi era xicotet, al seu poblet prop de Bolònia, el primer dia d’escola la mestra els va demanar als xiquets que digueren quina faena feia el pare. Biagi, que era fill d’obrer, es va avergonyir i va dir que son pare feia l’impiegato. En saber-ho sa mare es va enfadar moltíssim i el va acompanyar a escola per fer-li confessar davant la mestra: "Senyora, vaig mentir, mon pare és un obrer".

Ací ho explica ell mateix.

Les Normes

Fa 75 anys un grup d’escriptors, intel·lectuals i membres d’institucions culturals valencianes, es van reunir a un casal del carrer Cavallers de Castelló per donar una normativa (o les bases per una normativa ortogràfica) als valencians.

Ara, amb la llengua en la situació dramàtica en què es troba, amb una societat com la valenciana, on qualsevol persona capaç de posar tres paraules una darrere de l’altra ja és un filòleg i s’atreveix a opinar (i a pontificar) sobre qüestions que haurien de pertànyer a l’àmbit estrictament acadèmic. On hom pot ser jutjat políticament i moral, per un subjuntiu o un demostratiu. Deia, que vist des d’ací, el fet que aquelles persones, que pertanyien a àmbits polítics tan diferents, aconseguiren posar-se d’acord per fer el que van fer, pareix un miracle.

Ha plogut molt des d’aleshores (i molt malament), moltes coses han canviat irremeiablement, diuen, fins i tot, que al 1932 Castelló era una ciutat bonica.

Travessar el pont

Yo escribo y el lector lee, es decir que se da por supuesto que yo escribo y tiendo el puente a un nivel legible. ¿Y si no soy legible, viejo, si no hay lector y ergo no hay puente? Porque un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente puente  mientras los hombres no lo crucen. Un puente es un hombre cruzando un puente, che.               El libro de Manuel, Julio Cortázar

Doncs això, que a aquest pont que vaig estendre, ja cinc-mil voltes algú ha fet "clic", (amb sorollet "clic") i l’ha travessat i ha llegit el que jo he escrit i cinc-mil voltes a mi em pareixen moltíssimes i gràcies per travessar aquest pont que existeix perquè algú el travessa.

 

Erri de Luca

"Escric per tindre companyia". Erri de Luca

A mi no només m’agraden molt els llibres d’Erri de Luca, és que m’agrada molt ell. Sobretot les mans.

És d’aquelles persones que podries escoltar per hores, pel que diu i perquè té un parlar d’aquells, i mou les mans (enormes) molt, però tranquil·lament.

Escriu des dels 20 anys però va començar a publicar molt tard. Explicava una volta que, quan treballava a la fàbrica (va treballar a la FIAT molts anys) s’alçava dues hores abans i llegia i escrivia, deia que la poesia que acumulava en aquestes dues hores li permetia no tornar-se boig a la fàbrica. Crec que el llibre que més m’ha agradat és Montediddio, està en català.

En parla a una entrada preciosa Pere Meroño, està ací. Ara, mentre buscava l’entrada de Pere, he trobat aquesta de La trappola que cita un comentari del bloc de Pere fet per "una desconeguda Maria", era jo! Aleshores no era blocaire, era només comentaire. No l’havia llegida, les caramboles m’encanten.

A vull llegir la resta…vos deixe un poema que m’agrada molt i trobe que és molt ell, no m’atrevisc a traduir-lo. Es diu Valore, del llibre Opera sull’acqua e altre poesie, del 2002.

Valore

Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.

Considero valore il regno minerale, l’assemblea delle stelle.

Considero valore il vino finché dura il pasto,

un sorriso involontario,

la stanchezza di chi non si è risparmiato,

due vecchi che si amano.

Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi vale

ancora poco.

Considero valore tutte le ferite.

Considero valore risparmiare acqua,

riparare un paio di scarpe,

tacere in tempo, accorrere a un grido,

chiedere permesso prima di sedersi,

provare gratitudine senza ricordarsi di che.

Considero valore sapere in una stanza dov’è il nord,

qual’è il nome del vento che sta asciugando il bucato.

Considero valore il viaggio del vagabondo,

la clausura della monaca,

la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.

Considero valore l’uso del verbo amare e l’ipotesi che esista un creatore.

Molti di questi valori non ho conosciuto.

La storia siamo noi

Els divendres cançoneta, hui aquesta cançó preciosa de Francesco De Gregori, La storia siamo noi. Com sempre, a vull llegir la resta hi ha la lletra

La storia siamo noi – Francesco De Gregori

La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
E poi ti dicono "Tutti sono uguali,
tutti rubano alla stessa maniera".
Ma è solo un modo per convincerti
a restare chiuso dentro casa quando viene la sera.
Però la storia non si ferma davvero davanti a un portone,
la storia entra dentro le stanze, le brucia,
la storia dà torto e dà ragione.
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.
Quelli che hanno letto milioni di libri
e quelli che non sanno nemmeno parlare,
ed è per questo che la storia dà i brividi,
perchè nessuno la può fermare.
La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,
siamo noi, bella ciao, che partiamo.
La storia non ha nascondigli,
la storia non passa la mano.
La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.

EL TRIANGLE NEGRE

Rebo, signe, traduïsc i publique el següent manifest. És molt llarg però crec que paga la pena. L’original en italià ací, ací i ací.

Violència, propaganda i deportació. Un manifest d?escriptors, artistes i intel·lectuals contra la violència sobre els gitanos (rom*), els romanesos i les dones.

(…)

La història recent d?aquest país és un seguit de campanyes d?alarma, cada vegada més pròximes entre elles i més escandaloses. Les campanyes sonen com martells, les paraules dels demagogs fan incendis, una nació amb els nervis a flor de pell respon a cada estímul creant ?emergències? i assenyalant anyells expiatoris.

Una dona ha estat violada i assassinada a Roma. L?assassí és, segur, un home, potser un romanès. Romanesa és la dona que, ajaient-se enmig del carrer per aturar un autobús que no frenava, ha tractat de salvar aquella vida. El crim odiós sacseja Itàlia, el gest d?altruisme s?esborra.

El dia abans, sempre a Roma, una dona romanesa va ser violada i apallissada fins quasi la mort per un home. Dues víctimes amb la igual dignitat? No: de la segona no se sap res, res es va publicar als diaris; de la primera s?ha de saber que és italiana, i que l?assassí no és un home, sinó un romanès o un rom.

Tres dies després, sempre a Roma, squadristi encaputxats ataquen amb pals de ferro i ganivets a uns romanesos a l?eixida d?un supermercat, ferint-ne a quatre. Cap cronista al costat del llit d?aquells ferits, que romanen sense nom, sense història, sense humanitat. De les seues condicions, res més en sabem.

I després? Odi i sospita alimenten generalitzacions: tots els romanesos són rom, tots els rom són lladres i assassins, tos els lladres i els assassins han de ser expulsats d?Itàlia. Polítics vells i nous, de dretes  i d?esquerres juguen a veure qui crida més fort, denunciant l?emergència. Emergència que, mirant les dades del Rapporto sulla criminalità (1993-2006), no existeix: assassinats i delictes són, avui, als nivells més baixos dels darrers vint anys, mentre creixen els crims comesos entre les parets domèstiques o per raons ?passionals?. Les dades diuen que un assassinat de cada quatre es comet a casa; set voltes sobre deu la víctima és una dona; més d?un terç de les dones entre 16 i 70 anys han patit violències físiques o sexuals en la pròpia vida, i el responsable d?agressió física o violació és, set voltes sobre deu el marit o el company: la família mata més que la màfia, els carrers són, sovint, menys a risc-violació que el propi dormitori. L’estiu del 2006, quan Hina, una jove paquistanesa va morir degollada pel pare i els parents, polítics i mitjans de comunicació es van dedicar a fer paral·lelismes entre cultures. Afirmaven que aquella occidental, i italiana en particular, havia feliçment evolucionat pel que fa als drets de les dones. Fals: la violència contra les dones no és un vestigi bestial de cultures alienes, creix i floreix en la nostra, cada dia, en la construcció i en la multiplicació d’un model femení que privilegia l’aspecte físic i la disponibilitat sexual venent-ho com una conquesta. En canvi, com testimonia  el recent informe del World Economic Forum on Gender Gap, pel que fa a l’igualtat femenina al treball, en la salut,  en les expectatives de vida i en la influència política, Itàlia és al lloc 84. Última de La Unió Europea. Romania és al lloc 47. Si els fets són aquests, què està passant?

Passa que és més fàcil agitar un espantaocells col·lectiu (hui els romanesos, ahir els musulmans, abans encara els albanesos) en lloc de comprometre’s amb les veritables causes del pànic i de la inseguretat social causats pels processos de globalització.

Passa que és més fàcil, i paga abans i millor a nivell de consens visceral, cridar al llop i demanar expulsions, que aplicar les directives europees (com la 43/2000) sobre el dret a l’assistència sanitària, al treball i a la casa dels emigrants; que és més fàcil enviar les excavadores a privar a éssers humans de la pròpia mísera casa, que anar als llocs de treball per combatre el treball il·legal.

Passa que sota la catifa de l’equació romanesos-delinqüència s’amaga la pols de l’explotació ferotge del poble romanès. Explotació a les obres, on cada dia un obrer romanès és víctima d’un homicidi blanc**. Explotació pels carrers, on trenta mil dones romaneses obligades a prostituir-se, la meitat menors, son cedides per la criminalitat organitzada a italianíssims clients (cada any nou milions d’homes italians compren  sexe a esclaves estrangeres, forma de violència sexual que és davant els ulls de tothom però pocs volen veure). Explotació a Romania, on empresaris italians -després d’haver "deslocalitzat" i creat atur a Itàlia- paguen salaris de fam als treballadors.

Passa que massa ministres, alcaldes i joglars convertits en cabdills juguen a aprenents de bruixot per tenir un quart d’hora de popularitat. No es demanen què passarà demà, quan els odis deixats sobre el terreny continuaran fermentant, emmetzinant les arrels de la nostra convivència i fent pessigolles al microfeixisme que hi ha dintre de nosaltres i ens fa desitjar el poder i admirar els potents. Un microfeixisme que s’expressa amb paraules i gestos rancuniosos, mentre ja se senten, no massa lluny, el soroll de botes militars i la veu de les armes de foc.

Passa que s’està experimentant la construcció de l’enemic absolut, com amb els jueus i gitanos sota el nazi-feixisme, com amb els armenis a Turquia el 1915, com amb els serbis, croats i bosnians, recíprocament, a l’ex-Iugoslàvia als anys 90s, en nom d’una política que promet seguretat a canvi de renunciar als principis de llibertat, dignitat i civilització; que fa indistingibles responsabilitats individuals i col·lectives, efectes i causes, mals i remeis; que invoca al govern homes forts i demana als ciutadans que es facen súbdits obedients. Només falta que algú traga de les angorfes de la intolerància el triangle negre dels asocials, la marca de la infàmia que els nazis aplicaven als vestits dels gitanos.

I no sembla altre que l’última etapa, per ara, d’una llarga guerra contra els pobres.

De front a tot això no podem romandre indiferents. No ens pertanyen el silenci, la renúncia al dret de crítica, la cessió de la intel·ligència i de la raó.

Crims individuals no justifiquen càstigs col·lectius.

Ésser romanès o rom no és una forma de "complicitat moral"

No existeixen races, i molt menys races culpables o innocents.

Cap poble és il·legal.

*Rom és com es diu en italià als gitanos (que ací venen de l’Est d’Europa) he deixat la paraula tal qual a la traducció perquè, ací, sovint es confon rom amb romanès.

**Morte bianca és com es diuen en italià les morts per accident de treball.

bicicletes

Fa uns mesos vaig conèixer a un sopar a casa d’amics un senyor d’uns 60 anys de qui no recorde el nom. Vam estar parlant una bona estona i ell ens explicava que sempre es mou per Roma caminant, es fa caminades llargíssimes. Em va explicar una història: ell va arribar a Roma, amb la seua família, al final dels anys 40, des d’un poblet de la Campània. Quan van arribar ell tenia 9 anys i li van trobar una faena, era el garzone di bottega d’una botiga de queviures del centre. La seua faena consistia en acompanyar a les senyores a casa carregant amb la compra o, molt sovint, repartir les comandes per la ciutat. En donar-li la faena li van demanar si sabia anar en bicicleta i ell, òbviament, va dir que sí, tot i que no era cert. En sabia anar molt poquet i, a més, li feia molta por el trànsit de Roma. Com que tenia por de perdre la faena, cada volta que li donaven una comanda agarrava la bicicleta, la lligava darrere el cantó de la botiga i començava a córrer amb els paquets, havia descobert que havia de córrer molt si volia que no el descobriren.

No sé perquè, però pense sovint en eixe xiquet de 9 anys corrent amunt i avall per Roma carregat de paquets.

Al magatzem de ultramarinos y salazones baix de casa ma mare, a Castelló, en tenien una com la de la foto que quan era xicoteta m’encantava.

PS: Avui pot ser que en la votació dels Pressupostos al Senat caiga el govern de Prodi.

Gats romans

Hui, postaleta romana. Que Roma està plena de gats ho sap tothom, les botigues de souvenirs estan plenes de postals i calendaris amb gats dormint als monuments.

A tots els barris de Roma hi ha una gattara, es tracta d’una figura llegendària i històrica que fa part del teixit urbà de la ciutat, la literatura i la cançó popular romana en són plenes. La gattara és la persona (normalment són dones, al meu barri tenim un gattaro, un senyor gran, sempre molt mudat) que  s’ocupa dels gats vagabunds de la ciutat. Roma no només està plena de gats, també està plena de platerets amb pinso i llet.

A Roma hi ha vora 150000 gats vivint al carrer, en 4000 colònies, segons el darrer cens de l’Ufficio per i diritti degli animali de l’Ajuntament. Una llei regional estableix que un grup de més de 5 gats constitueix una colònia en l’habitat urbà, i les colònies estan protegides per la llei. La llei reconeix al gat el dret al territori i formula una prohibició expressa de traslladar-lo del seu habitat, entenent per habitat  el lloc on els gats troben habitualment refugi, menjar i protecció (estic traduint literalment). El servei de recollida d’escombraries no retira els platerets i el servei veterinari de l’Ajuntament esterilitza els gats i dóna assistència sanitària quan cal. Ara les gattare de tota la vida es diuen ecogattare, l’Ajuntament ha publicat un decàleg amb instruccions com ara portar el menjar a hores fixes, preocupar-se que hi haja sempre aigua i, sobretot, registrar la colònia a l’Ajuntament per tal que la llei la protegisca. La llei, a més, reconeix a les gattare un paper públic d’utilitat social. Així, els que fins a la promulgació de la llei eren "gats sense amo" ara són "gats de la col·lectivitat" o, com diu la gent, els gats de l’alcalde. 

Les colònies més conegudes i més turístiques són la de Torre Argentina, a les ruïnes més antigues de la ciutat, la de la Piramide Cestia, formada pels gats que viuen al Cimitero degli inglesi i la del Coliseu, on viuen més de 200 gats (censats).

Baix de casa, cap a les 9 del matí comencen a eixir gats de tot arreu, saben l’horari del gattaro i l’esperen, al lloc on els dóna de menjar, una estoneta abans que ell arribe.

Axí com cell qui·s parteix de sa terra

A voltes l’opció d’escoltar cançons casuals de l’ipod em fa brometes pesades, i  m’amolla cançons que m’envien, d’una patada al cul, al lamentable estat de jo-vull-anar-a-casa. Una estava tan traquil·la passant el motxo i escoltant música i, de moment, El meu carrer o les Albaes d’Al Tall.

I no és que jo vulga anar-me’n, jo ací estic molt rebé, i ma casa està ací. Però mentre jo estic ací, allà (del lado de allá) naix i mor gent i jo no hi sóc, i Lluís Llach s’ha retirat i jo fa més de deu anys que no vaig a un concert seu, i quan el Barça va guanyar la Copa d’Europa els veïns es van queixar del soroll (i a Castelló segur que tiraven traques) i jo ara me n’aniria a l’ovella negra a fer-me uns quintets i després una torraeta al Roca. Uff

I jo tinc Ryanair i, total, no estic molt lluny, estic a ca els veïns, i torne sovint. Quan pense en la gent que està a l’altra banda del món de sa casa, que només hi pot anar de tard en tard, o la gent que no pot tornar, els exiliats, desterrats (quina paraula terrible). No puc ni imaginar el dolor d’aquestes persones. Recorde que a un documental sobre la Pasionaria, explicava que quan anava a França durant l’exili, sempre que podia anava al  Bidasoa, i es mirava el País Basc des de l’altra banda. La imatge d’aquesta dona vella (i bella) vestida de negre, mirant-se el seu país on no torna des de fa més de trenta anys, em commou molt.

Se’n diu mal du pays, homesick, saudade, morrinha…en català no hi ha una paraula tan exacta. A mi, sovint, em donen atacs els caps de setmana. 

Una giornata senza pretese

Aquesta cançó de Vinicio Capossela m’encanta, hui a Roma plou, plou com m’agrada a mi, fluixet i seguidet…i estic mústia…

http://www.goear.com/listen.php?v=36f9b7a

A vull llegir la resta….està la lletra

Una giornata senza pretese

Sotto un cielo di nebbia
che cielo non e’
e’ un altro giorno insicuro
che io passo con te
E ci troviamo qua
tra lampioni e vetrine
tra pezzi di scarpe liquori e cucine

E’ stato forse per noia
o per mancanza di vino
siamo usciti di casa
e andati incontro al destino
destino normale
fatto di punch e giornale
di risate spremute
e di parole taciute

E’ una giornata
senza pretese
e non ci succede
una volta al mese
Stiamo qua
abbracciati
ad aspettare la sera
e se mi guardi
io non ti vedo
ma mi ricordo
del nostro amore
stiamo qua
messi qua
ad aspettare la sera

E i miei occhi
coi tuoi
vanno incontro alla strada
sui motori e le luci
brilla altera la luna
e non parliamo di niente
in questa scura pianura
L’auto va dolcemente
dentro la notte piu’ scura

E’ una giornata
senza pretese
e non ci succede
una volta al mese
Stiamo qua
abbracciati
ad aspettare la sera
e se mi guardi
io non ti vedo
ma mi ricordo
del nostro amore
stiamo qua
messi qua
ad aspettare la sera…