Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

TENIM UN ESTAT INFRAMENTAL PROPI !

 

Qui esteu avesats als oficis de la construcció sabreu del costum d’hissar  bandera en el venturós cas de que cap obrer haja mort. Construir el darrer forjat ens dóna peu a això. És el que hom diu “tancar aigües“. Ben bé sabem que els perills continuen, però el risc d’accident minva considerablement. Els valencians tenim el costum d’alçar la Senyera.

En la meua primera obra feta a Paiporta vam fer la hissada de senyera i d’això farà uns dèsset anys, on els mecanismes de seguretat eren força precaris. I les ondicions d l’obra tampoc eren d’aquells fàcils i com per a tira coets. Llavors, curiosament  també, estàvem immersos una fonda depressió econòmica. Cada volta que tanquem aigües tornem a hissar senyera com a conjur contra els malaveranys en la continuació de l’obra. He mantigut el costum perquè és un fet lligat a les persones. A la seua integritat física i moral. Recordatori d’una ètica no mai escrita en cap manual però vigent entre tots els professionals de la construcció.

Escric açò perquè difícilment em veureu amb una bandera, distintiu, enganxina, etc. La de l’obra és un fet quotidià, desitjat pel conjunt dels qui hi treballem.  Tan quotidianament normal i, de ritme, tan regular com l’alenar.

He escrit això perquè deteste aquests distintius i de pas per protestar sobre l’ús que fem en aquestes diades deixant passar la regularitat rítmica quotidiana de la construcció d’un estat.

NI TENIM UN ESTAT PROPI NI, AIXÍ, EN TINDREM MAI:

Estic emprenyat i us vaig a contar el perquè. I qui vulga saber que prenga nota. Sempre se li dóna la culpa a la nació ocupant detentora de l’estat dominador. mai no en fem una autocrítica constructiva de la nostra incapacitat, poca intel·ligència i poca visió de l’entrellat on som immersos. NO tots els fets quotidians ens vénen de cara però hi ha alguns que se’ns ofereixen en safata d’argent. I aquests, situats en la línia de frontera són els succeptibles de canviar l’statu quo actual.

En el cas d’aquesta setmana s’ha produït aquest cas , i el desenllaç ha estat aquest, i fins i tot persones respetables com aquest i aquell s’hi han adherit al suport afectiu d’en Pep. I ara, en acabat el tràngol, han guanyat una nova derrota. Persones respectables i formades, excàrrecs de responsabilitat són incapaces de veure-hi l’oportunitat que se’ls bindava. I si aquests són els espavilats i van endavant, què serà dels que no tenen allò anterior?

Sóc concient que, en el global d’aquest país, s’ha metabolitzat la situació i el victimisme és l’excusa i la gran coartada que justifica la nostra pròpia incapacitat, contrastada per a construir un estat propi, que sols s’amaga darrere de la puta senyera estelada.

Vaig intentar redreçar la situació com heu vist en els enllaços. Això és quelcom  déjà vu a les terres de l’Horta i la Ribera Baixa. I allà dalt ningú no copsa que les experiències són globals. Em fa fluixera de riure el veure els “intel·lectuals catalunyesos” com s’esforcen en establir comparatives amb els llocs més dissemblants del planeta per a establir-hi correlatius que fan envermellir a qualsevol que tinga ganes de pensar sobre un tema més de cinc minuts seguits.

Per molt de pensador, jurista, enòleg, i cambrers, etc. que tinguem al costat ens calen polítics de veritat no afeccionats digníssims. I amb aquests és impossible.  Per això, quan un paquet se’n va a negociar a la metròpoli i no tens ni idea de les condicions ni pots traure ni pit ni el paquet, en tornar, perquè te l’han clavada per darrere i doblada.

I si ho fas, els negociadors metropolitans es baquegen i pixen de riure en el teu paquet.

Qui em coneixeu sabeu que m’importen tres bledes el tema de la llengua, eixa gran excusa i mentida, però que no em deixa indiferent el tema de construir un estat propi.

Dit això, i de bestreta, l’afer de Josep Andreu ens podria servir per a escenificar i trencar, cap amunt, els límits legals. Se li acusava de desobediència i falta a l’autoritat.

Però, em podeu dir, qui és l’autoritat en aquest cas ?

Sols en dos casos l’Autoritat superior és la força armada sobre les autoritats triades socialment i democràtica pel poder local:

1. Règims dictatorials i
2. Règims colonials.

Per a quin parell de collons volem juristes solvents? Digueu-m’ho !

Per això he demanat la reconversió de la causa. Reconvertir Andreu d’acusat en acusador. No és la llengua, que a tots us embadaleix tontonament, sinó per a assentar jurisprudència. Ni que fóra via Estrasburg i Brussel·les. I en eixir de la vista fa el serf diu que no actuarà d’ofici contra el “números”. NI puta idea Andreu, ni el teu entorn dels sinedrins: 

No es tracta d’actuar contra dos o tres “números” -i empalar-los-hi sols-, no, sinó fixar unes línies vermelles dellà on són a hores d’ara. És eixamplar les fronteres. Deveu de ser els únics escaquites del món mundial que preteneu fer escac mat sense matar-ne cap, ni un, de peó. Després vénen les “bacil·lades” de llegir Maquiavel i Sunzi, com a pràctica lletraferida, i no pas com a pràctica en la vida real.

Demà fareu el gran ritual de les banderes i les manifestacions i vos en tornareu a casa, i vos en sentireu ben satisfets, i ben plens nacionalment. Hi vos haureu reagrupat amb la gran família.

La subnormalitat és tan gran que no passa d’una mega masturbació col·lectiva.

Quantes pancartes hi haurà en anglès ?

A eixos que us agrada fer paral·lelismes impossibles:

No heu vist en d’altres ocasions, a d’aquells que van per faena i reïxen, llegiu Eslovènia, Kosovë, repúbliques bàltiques, Montenegro, etc. en anglès ?

Tot pensant que llur solució final és a nivell internacional, i albirant que on cal que siguen llegides -i vistes- és en les CNN, BBC, Al jazeera, etc. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Només afegiria una experiència personal sobre el cas de l’alcalde Andreu. Un cop (fa 25 anys) vaig haver de denunciar Joaquim Jardí Genovès, l’alcalde convergent de Gandesa, capital de Terra Alta,  perquè insulta mon pare (malalt de mort) i a mi des de la ràdio local per la nostra posició contrària al nomenament de Serrano Súñer com a fill predilecte de la ciutat i pregoner de la Festa Major.  En primera instància es féu un intent de conciliació (Gandesa és cap de partit judicial) i en no sotmetre’ns, s’acabà anant a Tortosa a judici. El resultat fou que el tribunal s’inhibí, malgrat entendre la culpa de l’alcalde, per la raó que l’alcalde gaudia d’aforament, ens calia anar a un tribunal superior.
    Per això no he entès que n’Andreu s’hagi vist obligat a anar a judici en primera instància perquè, si no ha canviat la llei, és un aforat i sols el pot jutjar un tribunal superior, potser el TSJC? És clar que, si ell ha volgut anar-hi sense fer valdre la seua condició d’aforat, aleshores ho entendria que l’hagin pogut jutjar, d’alra manera no ho entenc.
    Et felicito per tot el teu apunt, hi coincidisc del tot.

  2. Trob els fets que esmentes d’una gravetat extrema, i ERC va fer el colló com sempre. M’estimaria més que el paper de l’indiot l’hagués fet un altre partit, però això és demanar massa. Jo crec que tots els partits són iguals; fan el ‘paripé’ i a final de mes van a cobrar la paga. La mentalitat del nostre país desgraciadament de cada dia s’assembla més a la del veí, l’inventor de ‘la picaresca’: l’únic que han inventat. No varen saber aprofitar els avantatges de tenir un Imperio, com els anglesos. Aquests, embarcaven els poetes cap a les colònies: el resultat és que s’apuntaren gols com L’Illa del Tresor. On és l’Stevenson espanyol? A Paña, i malauradament també a casa nostra, qui més qui menys consentiria tallar-se una cama per cobrar un subsidi. Estam tarats. Vàrem néixer morts. Creativitat=zero.
              Calla que avui en Johny m’està reclamant això mateix que reclames tu. Però jo què puc fer, pobre de mi. Ho hem de fer tots junts.

  3. Mal endèmic aquest de no fer res de manera individual, potser herència, ja integrada al nostre ADN, de què només la massa per fer alguna cosa. I sense cap mena de dubte, només la massa pot portar a terme els grans canvis, d’exemples en sobren…però que podrà fer la massa si el terreny no està adobat? aquest és el tema….qualsevol canvi de certa importància, no possaré ara adjectius, passa per una crisi, per un moment de crisi, i les crisis mai no són plàcides, comptades vegades es poden dur a terme en ambients sense tensió.
    Els què aspirem a aquests canvis, ja m’enteneu, crec que serem capaços d’aguantar aquesta tensió…però qui més hi està disposat?…el canvi que volem no el farem cas amb una encaixada de mans i au, cap a casa….crec que no, no dic que es farà per les armes, perque aleshores ja no valdrà la ena, però sí dic que no es durà a terme sense tibantors….i això ho hem de tenir clar.
    Però no som capaços, de manera individual, a respondre vers certes actituds…i això em porta a pensar que la ciutadania, la nostra, no estarà disposada a resistir la tensió de què us he parlat.

    Ho sento, comentari gris el dia del Principat.

    Salut

  4. Mal endèmic aquest de no fer res de manera individual, potser herència, ja integrada al nostre ADN, de què només la massa per fer alguna cosa. I sense cap mena de dubte, només la massa pot portar a terme els grans canvis, d’exemples en sobren…però que podrà fer la massa si el terreny no està adobat? aquest és el tema….qualsevol canvi de certa importància, no possaré ara adjectius, passa per una crisi, per un moment de crisi, i les crisis mai no són plàcides, comptades vegades es poden dur a terme en ambients sense tensió.
    Els què aspirem a aquests canvis, ja m’enteneu, crec que serem capaços d’aguantar aquesta tensió…però qui més hi està disposat?…el canvi que volem no el farem cas amb una encaixada de mans i au, cap a casa….crec que no, no dic que es farà per les armes, perque aleshores ja no valdrà la ena, però sí dic que no es durà a terme sense tibantors….i això ho hem de tenir clar.
    Però no som capaços, de manera individual, a respondre vers certes actituds…i això em porta a pensar que la ciutadania, la nostra, no estarà disposada a resistir la tensió de què us he parlat.

    Ho sento, comentari gris el dia del Principat.

    Salut

  5. Només cal imaginar la que ens haguessin liat si hagués estat al contrari.

    Jo sempre ho dic: Molta teoria i poca pràctica, molt anàlisi i poca realitació. I mentrestant qualsevol tribu de quatre matats que no els coneixia ni deu va omplint el mapamundi de nous colors.

    Si no ens prenem seriosament nosaltres mateixos, com collons ens n’ha de prendre l’enemic?

  6. i per estar ahí. I ara recorde que un company de facultat, fa anys ja, deia a les companyes dones: “Si voleu l’alliberament, l’heu d’aconseguir vosaltres”… Era una frase per l’alliberament de la dona… que ve a dir-nos quin és el nostre camí… Perquè si esperem… apanyats anem.

    Bona vesprada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.