Notices from nowhere

2. ANÀLISI ARQUITECTÒNICA

Ben possiblement si s’arriba a excavar a l’interior ens trobarien que sota el creuer es troba la basílica paleocristiana de St. Vicent, tal i com ha conjecturat el canonge Castell, i menys probablement sota la possible situació de l’altar abans d’enderrocar el presbiteri antic el 1837. El motiu es centra en la originària situació de l’església que manà construir Jaume I, on hi ha dubtes de si arrancà sobre una esglèsia (1240) uninau, orientada cap a l’est, amb estructura d’arcs diafràgmàtics i coberta de fusta- (St. Feliu, la Sang de Llíria, etc.) aprofitant les possibles restes de la mesquita o basílica medievals. En tot cas el criteri compositiu i estructural esperonat pel programa ambiciós del mateix rei, a poc de temps canviaria radicalment:

Una altra hipòtesi dubtosa seria la concepció d’una església de tipus catedralici amb tres naus coberta amb volta gòtica o tardorromànica entre arcs ogivals tipus la Catedral o Sta. Maria del Puig. Aquesta hipòtesi pot ser inviable per tres qüestions : la situació de les portades, més propera a una concepció d’església parroquial, el to monumental, "ma non troppo" de la portada romànica del mur nord, l’existència de contraforts segurament no refets, sinó originals. Un to menor que el del conjunt envers Poblet, ja que és un priorat del mateix, i els cistercencs es fan amb el conjunt a partir de 1289. Per tn amb una concepció més eixuta de la vida i severa dubte molt de que triaren per aquesta tipologia, quan no arriben a cobrir el mínim de monjos que exigia l’orde, i ben segur que com a qualificat I. Burns, "el pla constructor de la Roqueta ( esglèsia-monestir-hospital…) era totalment desgavellat".

segueix…..

Per tant ens resta com a tipologies possibles: la de uninau entre contraforts exteriors i cobriment amb voltes de creuria gòtica o canó apuntada ( com a la nau central del temple de Poblet o a St. Joan de l’Hospital de 1316). En contra d’aquesta hipòtesi tenim l’existència de la portada ròmànica del mur nord, puix si és originària la seua situació, el mur ve a amidar 1,80 m de gruixa i si el mur és completament original aquesta hipòtesi seria rebutjable, a favor estaria la situació de les portades que coincideix perfectament amb el model.

I per últim tenim església uninau amb capelles entre contraforts i coberta amb voltes gòtiques entre arcs ogivals. Seria el cas de la majoria de temples parroquials, St. Nicolau, St Agustí, Sta Caterina, etc. Nogensmenys resultaria força moderna, però si tenim en compte que el bisbe Vidal de Blanes encara el 3 de juliol de 1357 encara feia crida per acabar les obres ( "La Diòcesis valentina…." pag161-162. Sanchis Sivera) i que tal com a estret Ximo Company ("L’art i els artistes…) l’any 1500 encara cobrava per treballs en diverses capelles Lluís Paris "precii fundamentorum cuisdam capelles nuper per uos ad opus dicte manumissarie edificate in ecclesia monasterii Sancti Vincentii extremenia dicte ciuitatis (Valènica)". Protocols d’en Pere Andreu, núm 13.874. Ens ve a demostrar que la construcció s’allargassa en el temps. Supose que la incògnita es destriarà quan puguem veure els murs de manera més nítida que en aquest estudi. La meua creença és que el monestir i dependències (sala capitular, sagristia, refetor, claustre, etc, s’obrien vers el sud, a diferència de l’estat actual, açò donaria sentit a que el mur sud és de menor gruixa (1,10 m aprox.) i donaria sentit a les portades gòtiques. Per tant podem concloure que es tracta d’una església secular uninau amb capelles laterals entre contraforts coberta amb volta de creuria entre arcs d’ogiva, amb quatre crugies ( en realitat pense que hi havien la del cor, als peus, més quatre, doncs els murs revelen arcs i pedres tallades a escapre que bé podrien ser de la reconversió tardorenaixentista) doncs en fer el creuer pregueren la capella més pròxima al presbiteri i una altra que ben be puguera ser una sagristia, etc.

Actualment, no tenim cap més notícia del temple, fins que el prior Josep Sans encarrega al mestre d’obra Cristòfol Escolano fer obres "desde els fonaments fins la cornisa" en 1654. Amb la qual cosa hi ha una reforma important, desmuntant algunes ales del claustre, desmuntant la coberta que seria de mala qualitat si veiem la banda dreta del mur meridional, repelant els contraforts i cobrint amb volta de maó de pla amb senzillat i doblat sobre arcs faixons encabits i travats als contraforts, baixant l’alçada de les capelles que tanca amb arcs de mig punt i cobrint amb volta de quatre punts o bufada, amb llunetes i finestres rectangulars. Reutilitzant materials que hi havia dels enderrocs, com pot comprovar-s’hi de les tres filades de carreus que hi ha sobre els ronyons del mur longitudinal que obre les capelles ala nau. Completant amb fàbriques de rajola de quart, junts de gruixa semblant, per tal d’ajustar-se en retraccions als murs més potents e immòbils. I poder generar tot un nou programa decoratiu més d’acord als corrents imperants. Com he dit adés desmunta les capelles de la 1ª crugia més pròxima al presbiteri i crea els arcs torals per suportar la cúpula que encara contemplem : mitja taronja sobre petxines de base octogonal, sense tambor ni llanternó. Creació de l’actual claustre renaixentista, almenys, algunes ales, com ara l’oest que elimina l’eixida a la galilea que tenia la portada cistercenca i que connectava amb els horts de ponent.

L’espadanya mira vers el nord, d’una sola campana, està subjecta per un tirant de ferro.

Escolano no acabà de realitzar les obres i de moment es desconeix qui les continuà en 1657, possiblement es perllongarien fins a finals de segle. El temple resulta ser una reelaboració d’església uninau que St. Francesc de Borja imposà al Gesù de Vignola i retorna posteriorment com a model internacional que hi arribaria a trvés del sedàs del Col·leg del Corpus Christi del Patriarca.  L’ordenació dels alçats interior són rigorosament clàssics i austers com correspon a l’orde. Columnes dòriques fins a l’entaulament i un altre orde menor , també dòric, de pilastres que acullen els arcs de mig punt de les capelles. Construcció del cor alt, sobre arc carpanell, segurament amb barana de ferro a diferència de la peça actual que correspon més aviat a un concepte d’orde femení i més modern (segle XIX). Creació de portes d’accés al nou claustre a través de portes amb edículs i frontons corbs i partits. Així com les finestres del capdamunt del creuer, a sengles murs. A ambdós costats de la portada del mur nord s’obrien sengles vans de traça ogival una possiblement era una mena de capella sepulcral (del estil de les de St. Joan del Mercat que donen a la plaça de la Comunió de St. Joan i l’altra que sí travessava tot el mur seria una porta secundària, obrir les altrs varen ser cegats aquests buits. La decoració s’ornava a més amb esgrafiats en bandes verticals i en l’entaulament.

Els actuals són en gran mesura de la intervenció d’en Martorell del segle anterior i de tipus industrial, no fets a mà. Així com la decoració actual que té major mesures en col·locar-li segurament Martorell una nova capa de guix i morter de calç que desproporcionales dimensions del motllurat. Fent retombs de més de 50 cm de volada.

La Roqueta es presa en la guerra del francès i convertida en caserna, sofrint modificacions que no sabem avaluar. La desamortització produeix l’exclaustració dels monjos. En 1837 es enderrocat part del conjunt , entre ells l’absis, resta obert el temple fins la intervenció de Martorell, que intervingué poc segurament, però que al claustre del costat el deixà summament desfigurat i solucionant vertaderament el tema d’evacuació d’aigues que és una servidumbre completa, en fer córrer l’aigua entre tots dos edificis, a més de convertir la teulada de les capelles en terrats. Tancà la frontera a c/ St Vicent, amb continuïtat de la composició d’arcs conopials de finestres i portes. Féu la façana del temple amb un rossetó i unes portades neogòtiques intentant donar unitat a tot el conjunt.

Hem deixat expressament els elements singulars del temple per tal de comentar-los amb més concreció.