Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Homenatge al poeta central Gerard Vergés.

En manlleve de l’excel·lent bloc, “El basar de les espècies“, la seua poesia:

L’ombra rogenca de la lloba.

 

Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà 
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M’agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu
com la fulla esmolada d’una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l’aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l’arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l’arboç per a l’ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d’ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L’onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l’amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L’or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t’hauria amat, tant com t’hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s’enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l’aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d’alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

Si cavalls passen, núvols passaran.
I hi ha un silenci ingenu de roselles
—papàvers innocents— mentre a les places
surten noies en flor, amb els ulls brillants
i jeans elàstics i cintura prima.

Tot comença amb un aire divertit,
tot comença amb un aire d’esperança
tan Verd com les destrals dels llenyataires,
tan Roig com les sotanes dels canonges,
tan Blanc com les membranes dels insectes.
Però l’home és més fràgil que la rosa.

Tot i així —cal tenir-ho molt present—
a ma vida privada no l’afecten
la còpula ancestral de les tortugues
ni les reserves d’or dels bancs suïssos.
Trio el menú: vedella amb moixernons;
i un priorat; i un suc de mandarina.
—Què més vol el senyor?
—Tranquil·litat.
Vull morir dolçament com les acàcies
que arriba abril i no rebroten. Vull…
(Bull l’olla al foc com deu bullir l’infern.)

L’infern de les bagasses espanyoles
que encara fan l’ofici als antics calls
d’Istanbul. Gonococs i treponemes.
(Les cartes que no he escrit. I aquell sonet
—verda en els verds de mentes boreals—
on la menta rimava amb els teus llavis.)

—Aquesta nit he somniat en tu.
(Molt t’he estimat, amiga, a totes hores.)
—Mai no puc jeure del mateix costat.
(I vos creieu en el descans etern?)
—Harmonitzava idees i paraules.
(L’obra ben feta és càntir que no raja.)
—Jo sempre he estat un home de principis.
(Alguns canons abans van ser campanes.)

I, per damunt de tot, el desconsol,
i els titulars suspectes dels diaris,
i les galtes de llet i de maduixa,
i l’arquejada neu del coll dels cignes,
i l’espiral de foc de les metàfores,
i el pubis ros de Venus Afrodita,
i els ossos dels amics que van morir,
i els crepuscles de cendra i de tenebres,
i el rostre de Déu Pare, i les presons,
i la garsa i la flor del taronger,
i les sabates netes dels diumenges,
i les fràgils conquilles submarines,
i el vent del nord tallant com un coltell,
i els rellotges parats a dos quarts d’onze,
i els reculls de sinònims i d’antònims,
i els sants de guix amb ulls de porcellana,
i el fil que ens porta, bons minyons, al fons
del laberint grotesc. No sóc Teseu.

Teseu, Teseu! On hem perdut el fil?
Amb fils teixim tapissos delicats
i, amb paraules, poemes resplendents;
però el revers és el secret, l’ordit:
guaita la cara oculta de la lluna
i la lletra petita dels contractes.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Sort de la xarxa que ens acosta coses que sinó fugirien. L’home és més fràgil que la rosa… ens diu i ho sé. Les persones tremolem i fem pinya per no morir de fred o un cop de vent irat.
    I afegeix:Teseu, Teseu! on hem perdut el fil?Tu ho saps, company, Blesa?Gerard Vergés compagina l’exquisida cura del llenguatge per encabir la idea i la comunicació perfecta, directa al sentiment , comprensible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.