|
Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà |
|
|
de gest cansat i irònic, pensatiu, |
|
|
|
de perfil encunyat a les monedes. |
|
|
|
M’agraden Mahler, Mozart sobretot. |
|
|
|
I el silenci dels astres. Tinc mil anys |
|
|
No us contaré la coneguda història |
|
|
|
ni us descriuré el paisatge on he viscut: |
|
|
|
aquell riu ample, amb tarongers florits, |
|
|
|
i, més amunt, la terra roja i dura |
|
|
|
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu |
|
|
|
com la fulla esmolada d’una espasa. |
|
|
|
I a prop la mar, la mar que tant estimo. |
|
|
|
|
Aquí he viscut i això conec. Mireu: |
|
|
|
funesta és l’aigua per al blat madur, |
|
|
|
funest el vendaval per a l’arbreda, |
|
|
|
funestos per a mi els déus enfurits. |
|
|
|
Dolç, en canvi, és l’arboç per a l’ovella, |
|
|
|
dolça per als sembrats la lenta pluja |
|
|
|
i dolça per a mi ta companyia. |
|
|
|
|
Et vaig conèixer encara adolescent |
|
|
|
d’ulls com obscures roses, com jardins |
|
|
|
negres en la penombra. (I vaig pensar |
|
|
|
que el negre era el color de la bellesa.) |
|
|
|
|
L’onada antiga no la sap ningú, |
|
|
|
però el mestral cabells descabellava. |
|
|
|
Cabells com serps. Serpents sobre les sines. |
|
|
|
Ferit estic de vidres estellats |
|
|
|
(vidres endins, però, l’amor em crida). |
|
|
|
Ferit estic de mots i de silencis, |
|
|
|
de trossejada argila, asclades fustes, |
|
|
|
poderoses forestes desolades. |
|
|
|
L’or primitiu era una flor ferida |
|
|
|
i aquells boscos que foren verdor pura |
|
|
|
són abatuts avui a tall i cas. |
|
|
|
|
(De noves penes em convé fer versos. |
|
|
|
Tant com t’hauria amat, tant com t’hauria |
|
|
|
besat els ulls i len-ta-ment els llavis. |
|
|
|
—Els meus ulls negres: no com un llampec. |
|
|
|
—I els dolços llavis: no com una espasa.) |
|
|
|
|
Espases, si de cas, vindran més tard. |
|
|
|
Tasses de neu s’enduien la florida, |
|
|
|
pedres trencaven els espills de l’aigua, |
|
|
|
boira cobria el rostre de la lluna. |
|
|
|
|
Per tot arreu pistoles parabellum, |
|
|
|
per tot arreu tricornis xarolats. |
|
|
|
Tricornis i cavalls, a punta d’alba, |
|
|
|
per prats humits, per sendes de foscúria. |
|
|
|
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos. |
|
|
|
|
Si cavalls passen, núvols passaran. |
|
|
|
I hi ha un silenci ingenu de roselles |
|
|
|
—papàvers innocents— mentre a les places |
|
|
|
surten noies en flor, amb els ulls brillants |
|
|
|
i jeans elàstics i cintura prima. |
|
|
|
|
Tot comença amb un aire divertit, |
|
|
|
tot comença amb un aire d’esperança |
|
|
|
tan Verd com les destrals dels llenyataires, |
|
|
|
tan Roig com les sotanes dels canonges, |
|
|
|
tan Blanc com les membranes dels insectes. |
|
|
|
Però l’home és més fràgil que la rosa. |
|
|
|
|
Tot i així —cal tenir-ho molt present— |
|
|
|
a ma vida privada no l’afecten |
|
|
|
la còpula ancestral de les tortugues |
|
|
|
ni les reserves d’or dels bancs suïssos. |
|
|
|
Trio el menú: vedella amb moixernons; |
|
|
|
i un priorat; i un suc de mandarina. |
|
|
|
—Què més vol el senyor? |
|
|
|
—Tranquil·litat.
|
|
|
|
Vull morir dolçament com les acàcies |
|
|
|
que arriba abril i no rebroten. Vull… |
|
|
|
(Bull l’olla al foc com deu bullir l’infern.) |
|
|
|
|
L’infern de les bagasses espanyoles |
|
|
|
que encara fan l’ofici als antics calls |
|
|
|
d’Istanbul. Gonococs i treponemes. |
|
|
|
(Les cartes que no he escrit. I aquell sonet |
|
|
|
—verda en els verds de mentes boreals— |
|
|
|
on la menta rimava amb els teus llavis.) |
|
|
|
|
—Aquesta nit he somniat en tu. |
|
|
|
(Molt t’he estimat, amiga, a totes hores.) |
|
|
|
—Mai no puc jeure del mateix costat. |
|
|
|
(I vos creieu en el descans etern?) |
|
|
|
—Harmonitzava idees i paraules. |
|
|
|
(L’obra ben feta és càntir que no raja.) |
|
|
|
—Jo sempre he estat un home de principis. |
|
|
|
(Alguns canons abans van ser campanes.) |
|
|
|
|
I, per damunt de tot, el desconsol, |
|
|
|
i els titulars suspectes dels diaris, |
|
|
|
i les galtes de llet i de maduixa, |
|
|
|
i l’arquejada neu del coll dels cignes, |
|
|
|
i l’espiral de foc de les metàfores, |
|
|
|
i el pubis ros de Venus Afrodita, |
|
|
|
i els ossos dels amics que van morir, |
|
|
|
i els crepuscles de cendra i de tenebres, |
|
|
|
i el rostre de Déu Pare, i les presons, |
|
|
|
i la garsa i la flor del taronger, |
|
|
|
i les sabates netes dels diumenges, |
|
|
|
i les fràgils conquilles submarines, |
|
|
|
i el vent del nord tallant com un coltell, |
|
|
|
i els rellotges parats a dos quarts d’onze, |
|
|
|
i els reculls de sinònims i d’antònims, |
|
|
|
i els sants de guix amb ulls de porcellana, |
|
|
|
i el fil que ens porta, bons minyons, al fons |
|
|
|
del laberint grotesc. No sóc Teseu. |
|
|
|
|
Teseu, Teseu! On hem perdut el fil? |
|
|
|
Amb fils teixim tapissos delicats |
|
|
|
i, amb paraules, poemes resplendents; |
|
|
|
però el revers és el secret, l’ordit: |
|
|
|
guaita la cara oculta de la lluna |
|
|
|
i la lletra petita dels contractes. |
|
|
|
Gràcies.
Precisament vaig llegir aquests versos fins a Teseu. Meravellosa nit a Tortosa!
Sort de la xarxa que ens acosta coses que sinó fugirien. L’home és més fràgil que la rosa… ens diu i ho sé. Les persones tremolem i fem pinya per no morir de fred o un cop de vent irat.
I afegeix:Teseu, Teseu! on hem perdut el fil?Tu ho saps, company, Blesa?Gerard Vergés compagina l’exquisida cura del llenguatge per encabir la idea i la comunicació perfecta, directa al sentiment , comprensible.
Blogosfera d’ERPV
http://blogs.avui.cat/erpv/
moltes gràcies per participar en l’homenatge, i doblement per la floreta! 😀 ens llegim!