Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

CULTURA I INTERVENCIÓ PATRIMONIAL

FA UNS VUIT ANYS VAIG ESCRIURE UNA COMUNICACIÓ A L’AGRUPACIÓ D’ARQUITECTES PEL PATRIMONI DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES. EDILICIA. SÍ QUE S’HEM MOGUT EN AQUESTA DIRECCIÓ PERÒ NO MASSA COM PER A CONSIDERAR UN CANVI DE RUMB. LES RÈMORES MENTALS ENTRE ELS ARQUITECTES VALENCIANS SÓN MASSA PROFUNDES I FETES A FOC I FERRO DINS DELS SEUS CERVELLS.

COMUNICACIÓ LLEGIDA AL CAPÍTOL GENERAL VI DE L’AGRUPACIÓ D’ARQUITECTES PER A LA PROMOCIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC CELEBRAT A XÀTIVA.

                                                               Xàtiva, 6 de juny de 1997.

                Distingits companyes i companys :

                Després d’haver presentat instància al·legant-hi la meua voluntat de que EDILÍCIA em notifique qualsevol informació, acord, etc. en l’idioma en què escric i comminant-me a defensar aquesta postura al Capítol de Xàtiva, per part de l’Escrivà de l’agrupació, Sr. Juan i Vidal.

                Haig de manifestar que no sóc filòleg, sóc arquitecte i aparellador, i per tant des de l’arquitectura, ho enraonaré – en el sentit valencià del mot : parlar amb seny i des de la raó.

                Des d’un punt vista de la crítica sociològica de l’art, seguint Argan, Dorfles, Cirici, etc., cada societat genera la seua arquitectura al llarg de la història.

                Unes maneres particulars d’assentament en el territori, uns traçat propis de vies, una ubicació de places, jardins, etc. Un concepte variable d’habitatges, però un concepte espacial més o menys permanent, un tractament dels massissos i buits dels murs, una ubicació de la decoració o la manca d’aquesta, una manera de trobaments d’aquests amb les superfícies de doble corbatura, una tendència al tractament de les seccions, ja sien edificis gòtics, ja sien blocs de vivendes o indústries fetes avui. Que ens fa pensar i sentir -des del punt de vista estètic- que allò és correcte i funciona.

                Això comporta que aquells que fan arquitectura en aquella societat, pensen que allò s’acorda i s’acobla amb l’entorn, doncs no estem construint al desert, sempre hi ha una inserció al locus. Per tant, sempre hi intervenim patrimonialment. És a dir, treballem sobre un món heretat i que conforma, a grans trets, i amb tot el caos que vulgueu, una cosmovisió d’eixa societat. Eixa visió del món es vehicula i matisa, per analogia o contrast, a través d’un idioma. Històricament, el de la dita societat.

                 I des d’un punt de vista de la materialitat :

                Ens trobem la realització d’escales de volta de maó en pla, correntment, amb una catenària (l’anticorba) determinada dins d’uns paràmetres. Ídem en voltes en pedra picada o rajoles. Esbiatges en buits que van a la recerca de la claror o d’un pas mig amagat. Plementeries amb uns certs pendents tendents més o menys a la planeïtat. Una resolució pròpia i característica de terrats i teulades.

                Aquest ús de mots diferent entre les diverses societats conforma una materialització diferent així per exemple :

Quan manem revestir un mur produïm tradicionalment i des de la bona construcció, fer un ESQUERDEJAT per a donar base al parament i alhora fer que siga irregular per a que les capes següents s’adheresquen millor. Després ARREBOSSEM (capa més gruixuda 1 cm o més) i finalitzem amb una tercera que és una capa fina i determinant d’estuc, calç i pols de marbre o simplement morter ric que és l’ACABAT o el FI.  

                Per comparança, la construcció castellana, posem per cas, uneix les dues primeres capes des d’antic, oblidant el "jarrado" introduint "l’enfoscado" que és un terme ampli, laxe i confús que des de la seua introducció al PLIEGO G. DE CONDICIONES DE ARQUITECTURA conforma el gruix de la capa fonamental de l’estesa, sent aquesta la què assumeix totes les funcions d’adherència, resistència mecànica i regularització de la capa final.

                Per a més "inri" una norma dolenta i local  esdevé norma estatal en introduir-se a les normes NTE-RPR 74 i RPG-74. Veieu els edificis de la ciutat de València i comprovareu la distinció entre el guix negre de l’arrebossat i esquerdejat i el guix blanc o algeps de l’acabat. Conseqüentment, ens hi cal una normativa elaborada per DIRECCIÓ GENERAL D’ARQUITECTURA I HABITATGE i que estiga coordinada, òbviament, amb els organismes homòlegs de les Illes i del ITEC.

                Tenim una concepció diferent de la construcció de l’arquitectura, ni millor ni pitjor que les d’altres societats, treballar des d’aquesta societat mereix un respecte, envers ella, ni folclòric ni romàntic, REAL i ESFORÇAT, per tal d’intervenir en el patrimoni, i que passa per conèixer i usar l’idioma.

                Altrament si no hi ha un coneixement del català/valencià d’avui, com podem enfrontar-nos, amb èxit a documentació d’arxius, registres, etc. ?. Saber què se’n féu en certa intervenció comentada, per exemple. I mil coses més.

                Si una de les teories que circulen sobre la intervenció és en un cert moment de l’anàlisi immersionar-se en l’ànima dels diversos constructors i artífexs. ¿ Com podem immersionar-nos-hi si som absolutament estrangers en el propi país i a la pròpia cultura ?.

                Per una altra banda, l’agrupació té membres que són professors de la universitat. Els hi demane : ¿ Si han reparat sobre el mal que aquestes mancances ens produeixen?, ho dic des de l’experiència de dues carreres sofertes des de la més absoluta immersió en el sucursalisme (des la castellaneïtat) i mediocritat medioambiental de la Politècnica.

 

                Vaig a finalitzar amb un conte per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador o indígena del patrimoni :

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : " No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats". Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres. Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús de la llengua del país ens hi passa el mateix. Bona part dels arquitectes valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa que els indígenes protagonistes del conte.

                Tot esperant que siga ben rebuda aquest afer i subralle D’INTERÈS GENERAL s’acomidada de vosaltres

                                                               Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.