CARTA D’EN DURAN I LLEIDA ALS AFILIATS D’UNIÓ.

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Aquesta setmana l’he iniciada amb un viatge a València, dilluns,
convidat per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). L’objectiu era
parlar de la situació econòmica, però molt particularment de les
relacions econòmiques entre València i Catalunya. En els últims temps,
en l’àmbit empresarial hi ha una clara intenció de fer o refer ponts
entre València i Catalunya i aquesta associació, l’AVE, n’és un actiu
protagonista. De fet, el món empresarial va molt per endavant del món
polític i institucional. Compartint dinar i col·loqui amb els
empresaris valencians més importants, vaig tenir la sensació que tots
plegats treballàvem a la recerca del temps perdut.

Certament, a catalans i valencians ens cal enfortir ponts que sovint,
per qüestions de recels, hem utilitzat poc. Els uns i els altres no hem
fet bé les coses. Des de València s’ha utilitzat la llengua, i també
l’aigua, per motius polítics. De fet, el PP encara ho fa descaradament
pel que fa a l’aigua. Des de Catalunya, no hem acabat d’encertar el
discurs polític envers els valencians. Ara, però, tenim una nova
oportunitat de fer el camí que les darreres dècades, ara pels uns, ara
pels altres, o moltes vegades per tots dos, hem anat desfent. Tal com
deia, durant molts anys la llengua i la història comunes han estat
objecte de polèmica. Avui, afortunadament, ho són menys, però encara no
s’han superat totes les diferències i malentesos. En canvi, la realitat
econòmica obliga a superar les diferències, i allò que la llengua, la
cultura i la història comunes no ens han permès, ara ens ho podran
facilitar les relacions econòmiques.

Les relacions econòmiques entre València i Catalunya són
extraordinàries. Els valencians són els nostres primers clients i els
catalans ho som d’ells. Entre anades i vingudes, més de 14.000 milions
d’euros constitueixen l’intercanvi comercial de les dues comunitats,
però a més totes dues conjuntament signifiquem un 28,1% del PIB del
conjunt de l’Estat –un 36,2% si parlem només de la indústria. També
constituïm plegats el 37,4% de les exportacions espanyoles i el 36,4%
de les importacions. És a dir, entre València i Catalunya generem prop
d’una tercera part del PIB espanyol i un pes encara superior si ens
referim a l’activitat industrial o a la capacitat exportadora o a les
importacions. En definitiva, catalans i valencians tenim un pes molt
important en l’economia espanyola i també en l’europea. No sempre n’hem
volgut ser conscients, i per això de vegades no hem tingut prou força
per reivindicar, impulsar i aconseguir actuacions que els nostres
territoris necessiten.

A més, els uns i els altres tenim grans interessos en comú. Els tenim
davant la construcció de les euroregions, que seran, sens dubte, un
marc de referència en el futur europeu. El Mediterrani és un enorme
actiu per a valencians i catalans i fins ara no ho hem sabut aprofitar
coordinadament. També aquí tenim, per tant, un gran terreny de
coincidència. Som, per exemple, els grans interessats en el
desenvolupament dels grans eixos d’infraestructures del corredor
mediterrani. Tenim estructures econòmiques i empresarials amb
fortaleses i debilitats coincidents, i totes dues comunitats també
tenim en comú la reivindicació d’un tracte fiscal diferent per part de
l’Estat. Les balances fiscals dels uns i dels altres presenten saldos i
estructures similars. La mateixa llengua i cultura comunes, que sovint
sense sentit s’han utilitzat per buscar enfrontament, són també una
riquesa universal si les defensem conjuntament amb respecte mutu.

No hi ha, per tant, cap raó perquè no encarem el futur de manera
diferent com hem administrat el passat. Fa molts anys que ho defenso.
De fet, sempre he defensat la mateixa tesi davant la incomprensió
moltes vegades d’uns quants. La millor manera de fer Països Catalans no
és reivindicar-los ignorant la voluntat dels seus implicats, sinó
construint-los a partir d’una llengua, una cultura i una història
comunes, però anant més enllà de la llengua, la cultura i la història
també. Cada vegada que vaig a València, trobo a faltar una Unió
Democràtica del País Valencià forta i independent de la nostra Unió,
però agermanada i vinculada per un passat però sobre tot per un mateix
futur.

És un futur que, d’entrada, exigeix reivindicar també conjuntament una
sortida de la crisi que passa per la reactivació de l’economia
productiva, com he tingut oportunitat de fer novament aquesta setmana
en el debat consegüent a la compareixença de Rodríguez Zapatero per
parlar de la crisi, de la situació econòmica i de l’ocupació. Una
setmana que si bé a Madrid ha tingut aquest debat parlamentari com a
punt principal, a Catalunya el més destacat ha estat el balanç dels dos
primers anys del segon govern del tripartit, presidit per José
Montilla. D’això també us en voldria parlar encara que sigui breument.

Ho he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: Catalunya necessita i es
mereix un altre govern. El govern que tenim no és cap garantia per
afrontar els reptes que Catalunya té plantejats en el context dels
canvis que exigeix la superació de la crisi. Ho he dit també en altres
moments, i ho repeteixo: aquest és un govern apartat de la centralitat
del país, i això mai és bo i encara menys ho és en les actuals
circumstàncies. Ja sabeu que sóc dels que penso que a Catalunya li
anirien molt millor les coses si en lloc de tripartit hi hagués un
govern de Convergència i Unió i els socialistes (aclareixo, un cop més,
que no parlo de futur, ja que aquest està condicionat pels futurs
resultats electorals); però, i aquest és el principal problema polític
de Catalunya, els socialistes van preferir llogar la cadira de la
Presidència de la Generalitat a ERC i IC-Verds a garantir un govern
estable, fort i en sintonia amb la voluntat majoritària expressada a
les urnes. I així ens va!

Cordialment,

I jo afegiria i us demanaria respostes:

Unió ha estat històricament molt propensa en aquests temes, mentre que Convergència ha estat molt refractària -o contrària,  fins i tot- doncs ha tractat el tema com si fóra tabú.
Això a què es deu?

Manca d’astúcia, d’intel·ligència, de saber llegir els mapes europeus: o què?

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a CARTA D’EN DURAN I LLEIDA ALS AFILIATS D’UNIÓ.

  1. Jordi Carbonell diu:

    El problema d’Unió, es que el seu discurs s’acaba en l’autonomisme i no vol anar més enllá; ni sobiranisme, ni federalisme i evidentment ni sentir a parlar de l’independentisme.

    Jo crec que un partit que aspiri a impulsar el Països Catalans, ha de fixar-se un objectiu alt – com es l’independentisme- i amb la seva acció de govern, anar cremant etapes que ens acostin cada cop més al objectiu final.

    salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*