NO EM RECORDIS, DIGUE’M

L’enyor -la pena o el dolor per l’absència, per la pèrdua d’alguna cosa o d’alguna persona- és un sentiment -independentment de la seva durada- incòmode per absorbent i enutjós per punyent. I d’aquesta aflicció, més o menys feridora, no se n’allibera ningú tingui l’edat que tingui; és demolidorament transversal, com se sol dir ara de tot allò que afecta col·lectius o àmbits molt diversos.

Referint-nos a les persones, s’enyoren els infants quan se’ls treuen, sobretot de nit, del seu hàbitat natural. En aquest sentit, els que hem estat internats en sabem la prima. S’enyoren els que s’estimen quan no es tenen; s’enyoren els fills quan s’emancipen i també i sobretot s’enyoren els absents. Hi ha persones enyoradisses de mena i d’altres que no ho són tant, però totes, en un moment o altre, sentim la fiblada de l’enyor. És probable que no ho diguem perquè l’enyorança quan pren les traces de la nostàlgia amb massa freqüència s’assimila a la feblesa d’ànim i per això hom pot sentir vergonya. I si ho deim o ho feim així, malament rai.

No tenc les suficients dades ni el coneixement a bastament per dir que els sentiments, l’ordit emotiu i la seva expressió desacomplexada, no tenen gaire bona premsa. Fa l’efecte que la fredor emotiva és el que convé i ens cal –sembla que ens diguin- perquè denota fortitud i enteresa per acarar les envestides d’un món cada cop més mecànicament implacable. És una sensació que per ventura no s’ajusta a la realitat, però som dels que creuen que mantenir sempre oberts els sentits i manifestar els afectes que ens fan és la forma més noble i digna de ser en el món i fer-ne part.

I tot per dir que avui algú molt estimat m’ha dit que m’enyorava i no se m’ha acudit altra cosa que respondre-li: “No em recordis, digue’m”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *