La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Beethoven: sonates núm. 4, op. 23; núm. 5, op. 24, “Primavera”; núm. 9, op. 47, “Kreutzer”
Intèrprets: Viktoria Mullova, violí; Paolo Giacometti, fortepiano
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 19 de març

Aquest és el segon concert de la setmana Beethoven a Barcelona. La gran violinista russa Viktoria Mullova va oferir tres sonates per a violí i piano del catàleg del compositor, al costat de Paolo Giacometti al fortepiano. Tot i que sóc una gran defensora de la interpretació musical amb criteris històrics, sovint em pregunto fins a quina època hauria d’arribar aquest rigorisme interpretatiu. Avui dia hi ha multitud de directors i d’orquestres que toquen els compositors barrocs i els anteriors amb aquesta fidelitat al so original, amb la qual cosa han aconseguit que el públic hi acostumi l’orella. Ara bé, més enllà de Bach, té sentit seguir aquest criteri? És una pregunta absolutament neutra. A mi em xoca, potser per manca de costum, sentir Mozart o Beethoven interpretats amb instruments d’època.

En aquest concert, les sonates de Beethoven no es van interpretar amb el piano modern, sinó amb fortepiano, l’instrument que hi havia a l’època del compositor. Personalment, he de dir que el resultat fou decebedor. El fortepiano té un so petit i tancat, sona com una mena de pianola i se sentia com si estigués molt lluny del violí. En tot moment el so del violí es menjava el del fortepiano. Per tant, semblaven sonates per a violí amb acompanyament de teclat, i no pas sonates per a violí i piano en un estricte pla d’igualtat. M’imagino que per aquest desequilibri d’intensitat sonora, Mullova va tensar l’arc més del compte, a fi de mitigar el so del violí. Això va provocar que algunes notes no sonessin a la corda, sinó absolutament difuminades. Realment, m’hauria agradat molt més sentir les sonates interpretades per violí i piano.

Més enllà d’aquesta consideració instrumental, cal dir que Mullova té un estil molt personal de tocar el violí. La seva interpretació és dura i aspra, sense que aquests adjectius tinguin cap mena de connotació negativa. És només que no és dolça, i per això és una intèrpret tan idònia per Bach. Toca amb gran vigor i energia, amb una afinació perfecta i executa les dobles cordes i els cops d’arc amb gran mestria. Aquestes característiques la van fer brillar especialment en la sonata “Kreutzer”, que és plena de contrastos i que, segons com, té ressonàncies bachianes. Paolo Giacometti va salvar amb professionalitat les limitacions tímbriques del fortepiano i va ser un bon acompanyant de Mullova, però en cap moment va poder-s’hi tractar d’igual a igual. Els fragments en què intervenia el fortepiano sol eren realment decebedors, perquè semblaven un acompanyament de circumstàncies que servissin per realçar la part del violí.

Després de les tres sonates de Beethoven, com a bis encara van oferir el tercer moviment, Allegro vivace, de la sonata núm. 8 del mateix autor. Mullova va brillar novament i va eclipsar el so del fortepiano.