Lucio Silla
Títol: Lucio Silla
Autor: música de Mozart; llibret de Giovanni de Gamerra
Repartiment: Kurt Streit (Lucio Silla), Patricia Petibon (Giunia), Silvia Tro Santafé (Cecilio), Inga Kalna (Lucio Cinna), Ofèlia Sala (Celia), Antonio Lozano (Aufidio)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Harry Bicket
Director d’escena: Claus Guth
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 5 de juliol
Ens hem de felicitar que el Liceu programi una òpera de joventut de Mozart. Malgrat que les anteriors a Die Entführung aus dem Serail no arribin al nivell de les seves òperes de maduresa, és molt saludable que no es representin sempre les mateixes. Lucio Silla, però, té un problema important en tant que òpera: que no té sentit teatral i sembla un concert d’àries -precioses, això sí. Precisament això fóra una raó de molt de pes per haver-la fet en versió de concert, i no amb l’escenografia horripilant que vam poder veure al Liceu.
Però anem a pams. Lucio Silla és una òpera amb una música magnífica, amb unes àries brillants que necessiten un estol de cantants de primera divisió. Aquest va ser el primer desencert del Liceu. Kurt Streit, per mi el millor de tots, és el típic tenor mozartià, amb una veu de timbre cristal·lí, lleuger i dúctil, que tothora em va recordar el malaurat Gösta Winbergh, que em té el cor robat. Va interpretar el paper titular de l’obra a la perfecció, sobretot la primera ària. Patricia Petibon, que no podem negar que és una gran cantant, estilísticament no responia a les característiques d’una soprano lleugera mozartiana. La veu li sonava molt dura i va tenir serioses dificultats amb les coloratures, abundants en el personatge de Giunia. Li manca legato i canta les frases de manera massa tallant, massa abrupta. Això sí, aborda els sobreaguts amb gran facilitat.
Silvia Tro Santafé, que no queda clar si és soprano o mezzosoprano, té un timbre molt bonic, però la seva veu és una massa sense forma ni control, no la dirigeix degudament, i això va fer que li fos pràcticament impossible abordar les coloratures de Cecilio, que no són pas poques. Inga Kalna, amb una veu fosca i plena de força i d’autoritat, va quedar curta d’aguts i no va acabar de ser convincent. La Celia d’Ofèlia Sala va ser molt insuficient. Amb una veueta minúscula, fa un vibrato excessiu i molest en el registre agut. Al repartiment alternatiu, aquest paper el va interpretar María José Moreno, una soprano estupenda que vam poder veure fa catorze anys en la producció d’Alcina al TNC, i de la qual no havíem tornat a saber res més fins ara. És una veritable llàstima perquè és molt més competent que Sala en tots els aspectes. Finalment, cal destacar, amb majúscules, el tenor Antonio Lozano, que va fer un Aufidio impressionant, amb una veu del tot mozartiana, amb autoritat, amb aguts i coloratures perfectament definides. És un valor a l’alça que s’hauria de potenciar necessàriament.
Així doncs, si bé l’elenc de cantants va ser desigual, la direcció musical de Harry Bicket, un expert en música antiga, va fer sonar l’orquestra del Liceu com feia molt temps que no sentíem. Va saber donar la intensitat i la velocitat idònies per a cada moment, l’orquestra duia brio i va saber traslluir l’estil mozartià.
El punt més negre de tota la funció va ser la posada en escena. Si Lucio Silla és una història de romans, què hi pintaven a l’escenari uns fumigadors, uns seients d’avió, una carretera fosca i un cor vestit de zombis? El que es veia damunt l’escenari no contribuïa gens a entendre l’acció de l’obra. Era una escenografia lletgíssima, que no s’adeia gens amb la lletra i que a vegades posava en perill la integritat física dels cantants. Torno a dir, i ja sé que em repeteixo, que s’hauria d’haver fet en versió de concert. I més una òpera com Lucio Silla, que no té sentit teatral i que té una forma de concert. Amb els diners de la producció escènica haurien pogut contractar cantants mozartians de debò. Fins i tot la gent que no aprecia gaire Mozart hauria sortit contenta.