La síndrome de Stendhal

Aquest cap de setmana he fet endreça i he estat cercant de manera gairebé obsessiva el llibre Tots els contes de Pere Calders, en edició de butxaca, que vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català proppassada, a Sant Cugat.

Potser precisament perquè no el trobava, m’han agafat unes ganes terribles de llegir-lo, a petites dosis. Els llibres de contes tenen això: que en pots anar llegint un cada dia, abans de posar-te a dormir, a l’estil de les mil i una nits. Bé, avui el llibre ha aparegut com per art de màgia i ara torno a veure aquest retrat tan divertit de Calders quan era jove.

Altres projectes que tinc, no per l’estiu, que no canvio els hàbits de lectura, sinó pels propers mesos, són la relectura de Nosaltres, els valencians (ja ni recordo els anys que fa que el vaig llegir), i Països Catalans, en plural, entre d’altres. La meva curiositat i la meva inquietud no tenen límits.
Des de la lectura fervent de la trilogia Millennium (jo també pertanyo a la secta dels que es van llegir la tercera en francès), de Stieg Larsson, em va agafar gust per la novel·la policíaca escandinava, perquè es tracta d’obres mestres d’enginyeria literària, ben construïdes, ben travades i amb una gamma àmplia de personatges rics, complexos i molt ben bastits. Ara mateix estic, tot i que un pèl encallada, amb El pit-roig, de Jo Nesbo (l’autor revelació de la novel·la policíaca noruega, diuen).
I per acabar el repàs de les meves lectures presents i futures, ara mateix també llegeixo un llibre d’autoajuda (sic) sobre l’autoestima de Luis Rojas Marcos, que està molt bé. Trobo que aquests llibres, encara que poden semblar banals, si estan ben argumentats i escrits per experts, són d’una lectura molt còmoda i agradable, cosa que s’agraeix quan un està cansat i no té ganes de pensar gaire.