Vells temps

Aquest és el segon Pinter que veig enguany al teatre i juntament amb Celebració, és el que més m’ha agradat de tots els que he vist. D’antuvi, cal dir que la Sala Beckett s’ha transformat de dalt a baix per fer aquesta obra. És cert que hem vist l’escenari i la grada posats de maneres ben diferents, però en aquest cas, han aprofitat la llargada de la sala i han muntat un escenari molt alt i allargat i al davant, cinc files de cadires. És una proposta molt intel·ligent que ha donat un aire renovat al teatre.

Vells temps és una obra amb tres personatges molt enigmàtics i ambigus que passa íntegrament al pis del matrimoni format per en Deeley i la Kate. Després d’una conversa força estranya entre tots dos en què es fan retrets de manera més o menys velada, apareix la convidada, l’Anna (Sílvia Bel), un personatge estrany que crea complicitats ara amb l’un, ara amb l’altra. Tots tres narren records que es confonen perquè no acaben de casar els de tots tres. Res no és el que sembla.

El muntatge escènic ajuda molt a crear aquesta imatge d’engany, ja que veiem els actors més amunt del que és habitual i en canvi, molt a prop. La llum que entra pels finestrals apareix i desapareix sense que ens n’adonem, igual com ho fan les dues protagonistes, que a vegades semblen espectres. Tal com va dir Carles Martínez en una entrevista, Vells temps és una obra gairebé inacabada que l’espectador ha de completar, interpretant-la a conveniència. Jo, per exemple, destacaria el moment en què les dues dones seuen al seient que queda d’esquena al públic i acosten les mans per darrere, de manera que es pot interpretar un senyal de lesbianisme, o no. Així doncs, l’escenografia és primordial en aquesta obra.

No obstant això, val a dir que l’escenografia és ben sòbria, amb dos sofàs, un parell de mobles bufet i un gran seient al mig, més endavant. Al fons, una cortina que va de banda a banda de la sala i que deixa passar la claror. Tot plegat, incloent-hi els vestits, és molt clàssic, molt anys setanta, la qual cosa em va encantar. Els tres actors broden llurs papers. Carles Martínez és l’home que mai no sabem de quina de les dues dones està enamorat. Míriam Alamany és la seva dona, aparentment soferta, però que sembla que té vida pròpia al marge del seu marit. Sílvia Bel, que al principi sembla que hauria de ser la femme fatale, la dona seductora que trenca matrimonis, la veiem aliada amb la seva vella amiga per no sabem què. Sobre l’obra hi plana un tel que ho difumina tot i res no és clar.

Vells temps no és ni una comèdia ni un drama, és una obra que parla del passat, del record, però sobretot, de la fabricació d’aquest passat i d’aquest record. Al capdavall, el record és una construcció feta des del futur que sovint embellim inconscientment i que molts cops no s’ajusta a la realitat del que va passar. Això és el que Pinter vol mostrar i que Sergi Belbel ha sabut traduir magistralment en el muntatge de la Beckett.

Títol: Vells temps
Autor: Harold Pinter
Traductor: Joan Sellent
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Carles Martínez, Míriam Alamany, Sílvia Bel
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 2 al 27 de juliol

Valoració: 5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*