A casa (Kabul)

Títol: A casa (Kabul)
Autor: Tony Kushner
Traductura: Vicky Peña
Director: Mario Gas
Intèrpret: Vicky Peña
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 2 al 20 d’abril

Valoració: ????

Veure una actriuassa com la Vicky Peña sempre és una delícia. En aquesta obra interpreta un monòleg, el d’una dona anglesa que recorda un viatge fet a l’Afganistan, els seus paisatges, les seves olors, els seus habitants, la seva història. Amb una guia de viatge a les mans, la dona, amb un to naïf i entusiasta, pensa de pressa i parla de manera desordenada sobre el que ha viscut allà, plena d’il·lusió. És un monòleg que no explica una història que comença i s’acaba, sinó les vivències i experiències d’una dona en el passat, molt lluny de casa seva. Reflexiona a recer i només li vénen al cap els records més bonics. És una dona plena de vitalitat.

El monòleg de Tony Kushner és intens i potent, i és la primera part d’una peça més llarga. La segona part passa a Kabul i al final torna a Londres. A l’Espai Lliure només hi hem vist la primera part, la que té com a única protagonista la viatgera occidental. Ara bé, tot i la qualitat del text i la interpretació immensa d’una Vicky Peña pletòrica, la funció va quedar coixa. Una peça teatral ha de ser una història amb principi, nus i desenllaç, amb ritme narratiu, i en el cas d’A casa (Kabul) no hi ha història perquè tot és la reflexió d’un personatge. És com si fos el preàmbul d’alguna altra cosa, com, efectivament, és. Vicky Peña va dir en una entrevista que la segona part no té res a veure amb la primera perquè té uns altres personatges i una localització molt diferents, però hi ha d’haver algun vincle que les faci pràcticament inseparables.

Amb aquesta apreciació no vull desmerèixer gens ni mica ni el text ni la producció que se n’ha fet a l’Espai Lliure, perquè tot plegat és una meravella. L’escenografia, minimalista, amb una taula llarga i dues cadires, és la casa de la viatgera, que va desplegant els seus records amb la paraula i amb la col·lecció de barrets afganesos que va escampant sobre la taula. Som partícips de la il·lusió d’aquella dona que ens explica el que ha viscut, però tot el monòleg sona a preludi d’alguna altra cosa que en aquesta producció no se’ns mostra.

Vicky Peña omple l’espai i el temps sense problemes amb la seva veu, la seva presència i la seva interpretació delicada i sublim. És una autèntica delícia sentir-la parlar en boca del personatge, a través seu tot esdevé intens i sembla que ens ho estigui explicant al menjador de casa. És una obra curta, d’una hora i deu minuts de durada, que ens manté quiets i expectants mentre un riu de paraules desborda la protagonista. Sense Vicky Peña i la seva força expressiva, un monòleg així no hauria estat possible.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.