Gustavo Dudamel porta la primavera al Palau

Programa del concert:
· Beethoven, Simfonia núm. 6 en fa major, op. 68, “Pastoral”
· Stravinsky, La consagració de la primavera
Intèrprets: Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera
Director: Gustavo Dudamel
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 d’abril

Valoració: ?????

Gustavo Dudamel, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, va oferir aquest dimecres, al Palau de la Música, un concert dedicat a la primavera amb obres de Beethoven i d’Stravinsky. Amb les entrades exhaurides de fa temps, s’ha de dir rotundament que va ser un concert meravellós.

Sóc força reticent als artistes que porten una gran campanya de màrqueting al darrere perquè mai no sé fins a quin punt se la mereixen. És el cas de Dudamel, com també el d’A. Netrebko, C. Bartoli o J. Kaufmann. Ara bé, admeto sense recança que Dudamel, tot i la seva joventut —té 33 anys—, és un molt bon director, que es caracteritza per una gran precisió interpretativa. A més a més, em va semblar que no té la imatge de músic eixelebrat que sovint se li vol donar, ja que es va mostrar molt mesurat en tot moment.

El programa l’integraven dues peces de dos compositors ben diferents: la sisena simfonia, “Pastoral”, de Beethoven, i La consagració de la primavera, d’Stravinsky, o sigui, primer romanticisme i després segle XX. Dudamel va imprimir caràcter i estil a cada obra, va dirigir un Beethoven enèrgic, sublim i apol·lini. Van brillar especialment el primer i el tercer moviments, mentre que en el segon es van produir uns petits desajustos entre la secció de vent i la de corda, i va faltar-hi un punt de lirisme. En el quart es va fer palès que la corda estava un pèl sobredimensionada, per ser una obra de Beethoven. Però això són minúcies perquè al capdavall, la direcció de Dudamel va ser molt precisa, amb indicacions clares a l’orquestra que feien que tots els músics anessin perfectament conjuntats, com un sol cos, i això va fer brillar un Beethoven potser massa apol·lini i poc arrauxat, però és que Beethoven és tot just el trànsit del classicisme al romanticisme, i sempre ha de tenir un punt de contenció.

A la segona part tot va canviar. Un Dudamel inspiradíssim i pletòric va dirigir una consagració de la primavera arravatada, dionisíaca, tel·lúrica i visceral. A mi no m’agrada especialment la música del segle XX, però vaig quedar clavada a la cadira davant d’aquella interpretació. L’orquestra, visiblement ampliada, especialment la secció de vent, va sonar novament com un sol cos, i això és més difícil en Stravinsky que en Beethoven perquè com més músics hi ha, més costa conjuntar-los. I en aquesta obra, que té uns ritmes irregulars i pauses molt sobtades, tota l’orquestra arrencava i parava alhora, en un exercici de precisió astorador. Especialment en els trossos de les danses rituals, Dudamel va demostrar un gran sentit del ritme i un control ferri de l’orquestra. L’obra va sonar amb una força inaudita, d’acord amb el que pretén ser: una música ancestral, una dansa tribal que invoca la natura en estat pur, molt lluny de la visió romàntica de Beethoven.

Ara bé, fóra injust atribuir tots els mèrits a Dudamel. S’ha de dir que l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera és una de les millors del món, té un so ple i compacte i les seves seccions instrumentals s’acoblen amb gran harmonia. Dudamel, mesurat i precís, «només» va haver d’imprimir el caràcter de les obres tal com ell les entén; la matèria primera ja li venia donada, i és de categoria extra.

Font: Núvol

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.