Coaching

Títol: Coaching
Autor i director: Àngel Amazares
Intèrprets: Mercè Rovira, Lolo Herrero, Ferran Lahoz, Helena Miquel, Carles Arquimbau, Àngel Amazares; amb la col·laboració especial de Marta Romagosa
Lloc: Teatre Tantarantana
Dates: del 12 de febrer al 2 de març

Valoració: ??

Vaig sortir del teatre amb la impressió que Coaching no m’havia acabat d’agradar, però sense saber-ne ben bé el perquè, com si alguna cosa no em quadrés però sense poder identificar-la clarament. En aquest apunt miraré d’analitzar l’obra i esclarir-me.

Suposadament, Coaching és un thriller polític que gira al voltant de les primàries del partit de l’oposició per escollir nou líder. Tinc entès que està inspirat en les primàries que es van disputar Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba al PSOE fa pocs anys. Però això, si no m’ho haguessin dit, no ho hauria deduït mai de l’obra. És cert que la trama està ben pensada: el marit de la candidata a les primàries sospita que la seva dona té un amant, i aleshores suborna el seu assessor perquè ho investigui. Però què ho fa que no funcioni?

A parer meu, la manca gairebé total d’escenografia fa perdre molt la perspectiva de l’acció. En tot moment veiem només personatges que dialoguen, tots sobre el mateix fons. Això no tan sols despista, sinó que fa perdre interès per uns fets que haurien de ser trepidants i en canvi, esdevenen gairebé avorrits. D’altra banda, a manera de les sèries de televisió, es juga amb el temps de l’acció narrativa i es fan salts endavant que no sempre queden clars, perquè a vegades s’hi intercalen somnis, i com que no hi ha posada en escena, no hi ha cap punt de referència que permeti que l’espectador se situï. Ara bé, com que la trama no és gaire complicada, es pot seguir bé, però el ritme no és trepidant, sinó atropellat.

L’elenc d’actors de Coaching tampoc no és gaire brillant: compleixen amb correcció amb els personatges assignats, però res més. És com si formessin part de l’atonia general de l’obra, que no sembla que acabi d’arrencar en cap moment. Fa la impressió que és una obra amb moltes pretensions que és incapaç de realitzar perquè no aconsegueix fer creïbles els personatges ni propera la trama. Sortim del teatre sense saber si el que hem vist és un thriller o un vodevil. És massa grotesc per ser el primer i massa seriós per ser el segon.

Repeteixo que la idea és bona, i la trama també, però construïda d’una altra manera i feta amb una escenografia adient i uns actors més preparats, sí que seria un thriller polític de debò.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.