Stephen Kovacevich al Palau

Programa:
Beethoven: sonata núm. 5 en do menor, op. 10 núm. 1; sonata núm. 30 en mi major, op. 109; bagatel·les op. 126; sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110
Intèrpret: Stephen Kovacevich, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 14 de gener

Valoració: ??

Tenia veritable curiositat i interès per sentir Stephen Kovacevich, un dels pocs pianistes de renom que em faltava sentir en directe, i he d’admetre que va ser més aviat decebedor. Les expectatives eren molt altes, a més a més, perquè duia un programa meravellós, que al darrer moment va canviar. En principi havia de tocar les tres últimes sonates de Beethoven, però al final va tocar la 30 i la 31, la 5 i tres bagatel·les op. 126. Era un canvi poc substantiu -malgrat la força de la darrera sonata beethoveniana-, i no vaig fer-ne gaire cas, esperant trobar un primera espasa del piano i de la interpretació de Beethoven.

Kovacevich, però, no és un dels grans amb majúscules. Té un estil indefinit, sense personalitat, cosa que va fer avorrit un concert amb un programa molt llaminer. Com a mania personal, m’agrada que un pianista articuli perfectament cada nota que executa, que per més ràpida que sigui una peça, s’entenguin clarament i nítida totes i cadascuna de les notes. Especialment en Beethoven, com en Mozart, això és essencial. A Kovacevich els dits li corrien irregularment per les tecles. Va equivocar moltes, massa notes a la sonata núm. 5 -la que en principi no estava programada-, la qual cosa va desvirtuar del tot la seva interpretació de la peça.

En la resta d’obres, tot i que no va equivocar tantes notes, no va fer brillar gaire el piano, ja que toca sense fer a penes matisos d’intensitat tímbrica. Tot queda massa homogeni, sense contrastos de cap mena, i a més a més, com que no articula les notes, les peces sonen com una amalgama indefinida d’elements. El so que treu del piano és expansiu, però indefinit, sense una línia clara, sense que les peces que toca sapiguem a on van. En definitiva, no emociona gens perquè no hi ha contrastos i tot sona molt igual. És un aiguabarreig que especialment en els trossos ràpids i forts d’intensitat esdevé gairebé inintel·ligible. Potser el que va tocar millor van ser els moviments lents, però no va causar empatia ni emoció en cap moment.

Com a bis va oferir una allemande d’una suite de Bach, que va tocar, novament, amb un estil del tot desdibuixat. No era ni una interpretació a la romàntica ni a la barroca. Fins i tot vaig arribar a pensar que no tingui alguna afecció als dits que li impedeixi una polsació precisa de les tecles. Ho desconec, però em va quedar clar que Kovacevich no es pot situar colze a colze amb els grans del piano.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.