La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Edita Gruberova torna al Liceu

Programa del concert: lieder de Schubert, Rakhmàninov i R. Strauss
Intèrprets: Edita Gruberova, soprano; Alexander Schmalcz, piano
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 17 de novembre

Edita Gruberova, la gran diva, ha tornat al Liceu, probablement per darrera vegada. Ho ha fet amb un recital amb piano i amb un programa liederístic amb obres de Schubert, Rakhmàninov i Strauss. No cal dir que Gruberova és una cantant amb una tècnica colossal que li permet fer absolutament el que vol amb la veu, una veu prima i increïblement mal·leable. Però sovint ha abusat d’aquesta facilitat en les agilitats, els aguts i els pianíssims en obres que no ho necessitaven, i per aquest motiu jo tinc una mena relació d’amor-odi amb Gruberova.

Amb aquest recital va demostrar que als 66 anys, tot i que les seves possibilitats no són les mateixes que quan estava en plenitud, encara pot defensar ben dignament un repertori prou ampli. On se li van notar més les mancances va ser en els lieder de Schubert. Són peces amb un registre bastant central i requereixen molt de legato, i aquests van ser els dos esculls contra els quals va topar Gruberova. Estranyament, una cantant que sempre ha destacat per un fiato que sembla inacabable, aquí va haver de respirar en massa ocasions, a vegades en llocs gairebé “prohibits” que trencaven frases. D’altra banda, diria que estem acostumats a sentir Schubert per veus més plenes, com ara les de Schwarzkopf, Norman o Fischer-Dieskau, i en la veu de Gruberova semblava que les peces perdien força.

La cosa, però, va canviar a partir de la segona part. Els lieder de Rakhmàninov i de Strauss són més expansius, menys continguts i amb un registre agut més abundant que els de Schubert, la qual cosa li va permetre el lluïment a què ens té acostumats. En aquest repertori no va tenir cap mena de dificultat, va modular la veu magistralment, va ser sòbria quan calia i va oferir uns aguts plens i rodons.

El públic del Liceu, però, no va embogir fins a la tanda de bisos, que semblava que no s’havia d’acabar mai. Aquí la soprano es va deixar anar i va oferir, entre d’altres, una ària de l’òpera Dinorah de Meyerbeer, que pel meu gust és una música excessivament popular, i va acabar amb “O luce di quest’ anima”, de Linda di Chamounix, òpera que ja va fer al Palau de la Música al costat de Josep Bros l’any 1998. Aquí, és clar, se li van tornar a notar limitacions. Una ària de pirotècnia com aquesta requereix una veu en plenes facultats, però val a dir que la va cantar amb gran mestria, de manera molt més que digna. El que es nota és que és una cantant amb molts anys d’ofici a l’esquena.

El públic no es cansava d’aplaudir, la van fer sortir a saludar infinitat de vegades, van desplegar dues pancartes amb paraules d’agraïment i van llançar-li flors i tot de fullets amb la seva foto i una llegenda en alemany i en català que deia: “Gruberova i Liceu: sempre una festa”. Jo, que no formo part del club de fans incondicionals de la diva eslovaca, he de dir que, sense arribar a ser extraordinari, va ser un gran recital.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.