La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Philippe Jaroussky torna al Liceu

Programa del concert: àries d’òperes de Porpora, obres orquestrals de Leo, Sarti i Geminiani
Intèrprets: Philippe Jaroussky, contratenor; Orchestra Barocca di Venezia
Director i clave: Andrea Marcon
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 27 d’octubre

Afortunadament, la corda de contratenor avui està normalitzada i hi ha un públic prou abundant que va a sentir-ne concerts. Philippe Jaroussky és un gran contratenor, però a més a més, és d’aquells cantants amb una campanya important de màrqueting al darrere. Així doncs, el Liceu es va omplir, en una funció que era fora d’abonament. Jaroussky havia vingut al mateix teatre fa dos anys, on va oferir un concert magnífic, i hi havia ganes de tornar-lo a sentir.

Però Jaroussky no és el mateix de fa dos anys, i em dol molt dir-ho, però ha perdut. És innegable que té molta tècnica i un frasseig molt acurat, però la veu li ha perdut projecció, sona menys i no pot amb les agilitats, li costen moltíssim i aleshores arriba cansat i gairebé sense aire a la frase següent. Abans feia el que volia amb la veu, en tenia un domini absolut, però ara de vegades sembla fins com si l’arrossegués. Personalment el vaig notar cansat, o més ben dit, desentrenat, com si fes temps que no practica. Espero i desitjo que hi posi fil a l’agulla, ja que és un cantant molt jove, i als trenta-cinc anys encara ens ha de regalar les orelles moltes més vegades.

Porpora no és un dels compositors més brillants del barroc, però és molt digne, i sens dubte, l’ària més espectacular del concert va ser la penúltima, “Alto Giove”, de Polifemo, que també va ser la que Jaroussky va executar de manera més reeixida, fins al punt que deixava sense respiració. No obstant això, vaig notar en general que aquestes mancances tècniques li impedien abordar l’estil barroc amb plenitud. El barroc és exageració, contrast brusc i artifici, i la interpretació de Jaroussky s’acostava més a l’oratori que a l’òpera, on aquests elements han de quedar més accentuats, ja que es tracta de teatre.

Ara bé, no voldria transmetre la idea que Jaroussky va cantar malament, en absolut; simplement, no és el mateix de fa dos anys. Aleshores estava pletòric i ara se’l nota visiblement desentrenat. Però com que la tècnica hi és, m’imagino que amb les hores d’estudi que calguin, podrà tornar a assolir el nivell que tenia. Qui en canvi va ser espectacular va ser l’orquestra, que va tocar les peces instrumentals amb gràcia, força i amb un estil genuïnament barroc. Precisió i afinació van ser la tònica dominant. Andrea Marcon, que tocava dret el clave -cosa que jo no havia vist mai-, va estar especialment inspirat en el concerto grosso de Geminiani, basat en un concerto grosso de Corelli. L’orquestra, a diferència de la del Liceu, ens va fer vibrar.

Com a colofó, Jaroussky va sortir a saludar amb una bufanda de Barça i Marcon amb una de la bandera catalana, cosa que estava fora de lloc i va quedar grotesca. Però incloent-ho en el marc d’un concert barroc, encara hi podria cabre i tot. No estic per tirar per terra Jaroussky, perquè em sembla un gran cantant, i a més tinc una debilitat especial pels contratenors, però ha d’estudiar més per tornar a ser el d’abans, el que ens enlluernava.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.