Un aire de família
Títol: Un aire de família
Autors: Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
Traductors: Alejandra Herranz i Pau Durà
Director: Pau Durà
Repartiment: Cristina Genebat, Jacob Torres, Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula, Àgata Roca
Lloc: Teatre Romea
Dates: des del 7 de setembre
Enguany la temporada teatral s’enceta amb bones propostes, com la que podem veure al Teatre Romea. Va ser una grata sorpresa descobrir que gairebé vint anys enrere havia estat una pel·lícula, escrita per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, un matrimoni cinematogràficament molt prolífic. Recordo que els vaig descobrir amb Para todos los gustos —per cert, encara no estrenada a TV3—, una pel·lícula d’aquelles típicament franceses, amb molt de diàleg, molts interiors i on una colla d’amics parlaven de coses quotidianes.
Cal dir, però, que Un aire de família és una peça molt més teatral que cinematogràfica. La pel·lícula, que podria treure partit de les possibilitats que ofereix el cinema, és calcada a l’obra de teatre en tots els sentits. El més brillant són, un cop més, els diàlegs. Tal com diu el director debutant, l’actor Pau Durà, l’obra retrata un tranche de vie, o sigui, un tros de la vida quotidiana d’una família de classe mitjana, que veiem a temps real.
Cada personatge queda ben identificat amb un rol determinat dins la família, i en aquesta trobada setmanal dels divendres, esclaten —de manera continguda— friccions latents, fruit de la hipocresia i la incomunicació. La família, que aparentment sembla unida, veiem com té sembrada la llavor de la discòrdia, que la germana petita s’encarrega de fer sortir a la llum. El personatge de la Bet, interpretat per Cristina Genebat —Agnès Jaoui a la pel·lícula—, la que sempre va de cara, que detesta la hipocresia i no té pèls a la llengua, posa de manifest la desunió de la família. Un germà que només viu pendent de la seva reputació a la feina, l’altre germà, abandonat per la dona, i una mare que vol quedar bé amb tothom, són un terreny adobat per a la generació del conflicte.
Potser ja és una debilitat personal, però aquí novament es fa palès l’art majúscul de Francesc Orella, un actor capaç de canviar de registre a cada obra que fa. Recordem que la temporada passada el vam poder veure fent Pàtria, L’estranger i Hedda Gabler, i jo mai no em cansaria de veure’l dalt d’un escenari. És un actor de raça que sap posar-se completament a la pell de cada personatge al qual dóna vida. La resta d’actors no van ser pas menors: una esplèndida Maife Gil —que amb aquesta obra celebra els cinquanta anys de trajectòria artística— com la mare, un magnífic Ramon Madaula com el germà prepotent i narcissista, i una fantàstica Àgata Roca com l’esposa abnegada. I per acabar, però sense ser menor, Jacob Torres broda el paper del cambrer aparentment despistat però que tot ho veu. El contrast entre els personatges és brutal, formen un tapís ben pintoresc.
Paradoxalment, tot i que és una comèdia àcida, la història és un petit drama al voltant de les desavinences familiars, però està escrit amb una mestria tal que el públic riu de les actituds dels personatges, de la manera com encaixen els cops baixos que els etziben. Els silencis, els gestos i les mirades són tan valuosos com les paraules, i aquest llenguatge subliminal és el que provoca somriures. Sense data de comiat, és una obra altament recomanable.