Antes del anochecer

Títol: Antes del anochecer (Before Midnight)
Director: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater, Julie Delpy, Ethan Hawke
Intèrprets: Julie Delpy, Ethan Hawke
Música: Graham Reynolds
Any: 2013
Nacionalitat: EUA
Durada: 109 minuts
Fitxa IMDb

No sé si amb aquesta tercera part de la història d’aquells dos personatges que es van trobar casualment fa ja gairebé vint anys en un tren a Viena es tanca el que seria una trilogia més que brillant del cinema actual. Jo tinc la sort d’haver vist les tres en poc més d’un any, ja que les dues primeres les vaig veure l’any passat per televisió. És exactament el tipus de cinema que a mi m’agrada: amb poca acció i molt de diàleg i confrontació d’idees.

La Céline i en Jesse es van conèixer el 1994 a Viena, es van retrobar el 2005 a París i els tornem a veure, casats i pares de bessones, el 2013 de vacances a Grècia. La pel·lícula s’amara de la tranquil·litat i de la placidesa de la Grècia rural, un paisatge mediterrani meravellós en el qual tenen lloc un seguit de converses que evidencien esquerdes emocionals entre ells dos produïdes pel desgast de la convivència i per una situació particularment difícil per ell, que ha renunciat al fill que va tenir amb la seva primera dona als Estats Units per anar a viure a París amb la Céline.

Encara que Abans de l’alba, Abans de la posta i Antes del anochecer es puguin veure de manera independent, és molt més entenedor i gratificant haver-les vist successivament per entendre millor els personatges i les seves reaccions. Jesse, un escriptor americà que viu a París només perquè estima Céline, se sent desplaçat del seu ambient natural. Céline, que dubta de si acceptar una bona feina que li han ofert en un ministeri, es mostra absent de les preocupacions del seu marit i només se centra en la llibertat que li resta el fet d’haver de tenir cura de les seves filles, la majoria de cops sola. Fa set anys que estan junts, s’han anat distanciant, cadascú immergit en els seus problemes sense tenir en compte els de l’altre.

A Antes del anochecer explota tot, concretament a la segona part de la pel·lícula. Hi ha massa greuges acumulats, massa coses callades; incomunicació al capdavall. L’amor subjau entre ells dos, però l’enamorament fa temps que ha marxat i l’espurna més minsa encén el foc de la discòrdia. La grandesa de la pel·lícula és que té el punt d’inici en el moment que qualsevol història d’amor s’acaba: amb el “van viure feliços”. Aquí veiem la crua realitat d’un matrimoni ben avingut però amb dos caràcters massa forts, massa intel·ligents, que xoquen massa sovint.

Els actors, vells coneguts del públic, en totes tres pel·lícules tenen l’edat dels personatges, i així veiem com aquests vint anys de diferència entre la primera pel·lícula i la tercera, es mostren físicament de manera molt palpable. Ja no són tan joves ni tenen tanta energia; és el moment de la maduresa i de la reflexió, de fer balanç de com els ha anat la vida en comú. Després d’una discussió agra i dura, el final és encoratjador, fins i tot podríem dir feliç, tot i que els punts de desacord continuen, però ara els han posat damunt la taula. Ethan Hawke i Julie Delpy són aquest matrimoni meravellós que fa vint anys que es van conèixer -i vam conèixer-, cadascun en una interpretació magnífica, demostren que han interioritzat a fons el personatge. Podria ser que d’aquí a deu anys n’hi hagi una quarta part, o bé quan siguin avis?

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Antes del anochecer

  1. Anònim diu:
    Només he disfrutat dels diàlegs en la segona pel.lícula; a la primera li vaig trobar a faltar diàlegs menys previsibles i respecte de la tercera pel.lícula (ambient, diàlegs, situació, “burreria”…) és el tipus de gent que evito tant com puc; no estic disposada a passar ni cinc minuts en una mateixa taula!

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!  
      

Els comentaris estan tancats.