Xavier Sabata, un gran descobriment

Programa del concert: Händel’s Bad Guys (àries de les òperes Tamerlano, Faramondo, Ottone, Ariodante, Giulio Cesare Teseo)
Intèrprets: Xavier Sabata, contratenor; Il Pomo d’Oro
Director i violí: Riccardo Minasi
Lloc: Palau de la Música
Data: 28 de maig

La corda de contratenor s’ha revalorat molt els darrers anys i ara ja no és un fet excepcional sentir un concert o un recital de grans contratenors, convertits en estrelles, com Philippe Jaroussky o Andreas Scholl. Personalment és un timbre que m’agrada molt, i ja estic tan avesada a sentir en veu de contratenor els papers que abans feien mezzosopranos, que no sabria tornar a sentir, per exemple, un “Erbarme dich” per una veu femenina. És per aquest motiu que em feia una il·lusió especial assistir al concert de Xavier Sabata al Palau. El programa, a més, era d’allò més llaminer: dedicat exclusivament a Händel.

El jove contratenor català Xavier Sabata ha col·laborat amb grans mestres de la música antiga com William Christie o René Jacobs, i això sol ja és una garantia de qualitat. En aquesta ocasió venia acompanyat per un jove conjunt format el proppassat 2012, integrat per només sis músics, però que sona veritablement com una petita orquestra, amb un so compacte i molt ben conjuntat. El repertori que va oferir és el que integra l’àlbum que ha tret no fa gaire: Händel’s Bad Guys, és a dir, àries dels personatges malvats de les òperes händelianes, com Tamerlano o Tolomeo.

Xavier Sabata té una veu prima però molt ben projectada, la qual cosa li permet arribar a tota la sala. Les coloratures les aborda amb una articulació perfecta de cada nota i d’aquesta manera, el seu cant esdevé espectacular. Sense ànim d’establir comparacions, es podria dir que canta alhora amb la puresa d’un Michael Chance i amb l’espectacularitat d’un Philippe Jaroussky. A la primera part va destacar especialment en les àries de bravura; l’única ària lenta, “Bel labbro”, d’Ottone, li va quedar un xic plana i massa lenta. A la segona part, però, va estar absolutament pletòric i ho va cantar tot desprenent un gran magnetisme. Sobretot la darrera ària, l’espectacular “Voglio stragi”, de Teseo, va ser electritzant.

Sabata estava visiblement emocionat, i ho va fer palès en acabar el concert. Va dir que era un honor cantar al Palau de la Música, i va oferir un bis: una ària de Rinaldo, que va ser del tot insuficient, atès que el públic li’n va demanar més, perquè havia xalat de valent. Per fer emmudir la crida, va repetir el “Voglio stragi”, i vam sortir tots amb una dosi extra d’energia corrent-nos per les venes. Xavier Sabata és el Philippe Jaroussky català, i això s’ha de celebrar i, sobretot, potenciar.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.