L’estranger
Títol: L’estranger
Autor: Albert Camus
Traductor: Rodolf Sirera
Adaptació: Carles Alfaro i Rodolf Sirera
Director: Carles Alfaro
Intèrprets: Francesc Orella, Ferran Carvajal
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 18 d’abril al 12 de maig
Hi torno amb una producció del Teatre Lliure, perquè, repeteixo, aquesta temporada estem d’enhorabona amb totes les obres que ens ha presentat. Es tracta de l’adaptació per a teatre de la novel·la més coneguda d’Albert Camus, L’estranger, feta per Rodolf Sirera i Carles Alfaro. L’adaptació d’una obra aparentment simple però en realitat complexa, és complicada, i s’ha optat per reduir l’escenografia a un decorat únic i per posar només dos actors a l’escenari: Ferran Carvajal i Francesc Orella.
Malgrat que és una adaptació ben feta, la lectura de la novel·la deixa una sensació més profunda de l’absurditat de les coses que li passen al protagonista. Tot comença com si res, es va enfilant i al final acaba amb una condemna a mort per no se sap ben bé què. A la versió teatral els ritmes estan més marcats, i com que Francesc Orella fa tots els papers que no són el protagonista, no es percep tant aquesta sensació de cosa que flueix per inèrcia, però això no resta mèrits a la funció.
Ferran Carvajal és qui encarna tothora el personatge de Mersault, el protagonista que se sent estrany dins seu i dins la societat. Viu en una alteritat constant que l’acaba condemnant. La solitud del protagonista queda reforçada per una corrua de personatges secundaris que el circumden, amb els quals no té res a veure. Tots aquests comparses els interpreta Francesc Orella magistralment, passant de l’un a l’altre amb gran immediatesa i de manera ben intel·ligible.
L’escenografia, un paratge rocós i indefinit que podria ser qualsevol lloc d’un país càlid per la seva blancor trencada, serveix com a rerefons de tots els llocs per on es deixa veure Mersault, des de la platja fins a la presó, passant pel palau de justícia. Per acabar de refermar aquesta indefinició volguda, els dos actors van vestits igual, amb una mena de pijama de color gris clar, en consonància amb el decorat. És com si en formessin part. Les variacions d’escenografia es fan exclusivament mitjançant la il·luminació, que determina el lloc que es vol representar a cada moment.
No cal dir que Francesc Orella és un actor de raça, que aquesta temporada ja havíem pogut veure a Pàtria, de Jordi Casanovas, també al Teatre Lliure. La seva naturalitat en posar-se a la pell de qualsevol personatge el fa únic; mai no sobreactua, només interpreta. Ferran Carvajal, sense les taules d’Orella, fa un Mersault digne i creïble, l’home perdut que no sap on va.
Camus és un dels màxims exponents de l’existencialisme, i L’estranger n’és una bona mostra, tot i que s’hauria de traduir per L’estrany, perquè no té cap connotació geogràfica, sinó filosòfica. És la història d’un home que no se sent a gust vivint en la societat que li ha tocat, que detesta el gregarisme i que només vol fer la seva i que el deixin estar. És un existencialisme diferent del de Sartre, és més individualista i apel·la a la llibertat de ser diferent i a la rebel·lia.
Després d’haver pogut veure, en anys anteriors, El malentès (Teatre Lliure), Calígula (TNC) i La caiguda (TNC), ara podem veure L’estranger. Una obra brillant amb dues interpretacions brillants.