Giulio Cesare

Títol: Giulio Cesare
Autor: Georg Friedrich Händel; amb llibret de Nicola Francesco Haym
Intèrprets: Natalie Dessay (Cleopatra), David Daniels (Giulio Cesare), Patricia Bardon (Cornelia), Alice Coote (Sesto), Christophe Dumaux (Tolomeo), Guido Loconsolo (Achilla)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House, Nova York
Director musical: Harry Bicket
Director d’escena: David McVicar
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House (NY), al cinema Icària
Data: 27 d’abril

Aquest és l’últim títol de la temporada d’òpera en directe des del Metropolitan de Nova York, al cinema Icària. Händel és un dels meus compositors preferits en general, i en òpera en particular. Giulio Cesare, com la majoria de títols del barroc, és car de veure a Barcelona, i per aquest motiu em feia una il·lusió especial veure’n la producció del Metropolitan. L’estol de cantants, encapçalat per Natalie Dessay i David Daniels, era realment espectacular, la direcció musical de Harry Bicket prometia molt, i la posada en escena de David McVicar oferia totes les garanties.

No obstant això, la impressió que en vaig treure a la sortida no va ser gaire favorable. Per què? Potser perquè sóc massa purista amb la música que més m’agrada i de seguida hi trobo coses, però el conjunt va resultar decebedor. Anem a pams. Natalie Dessay feia una Cleopatra tan divertida com histriònica que havia de fer números de teatre musical a cada ària. Tal com ella mateixa deia en una entrevista, David McVicar li feia fer coreografies de Broadway, així com també en feia fer als cantants a qui la figura ho permetia. Si David Daniels no fos un armari, també l’hauria fet saltar i ballar. Tots aquests balls resultaven grotescos, a banda que no sé fins a quin punt impedien a Dessay -sobretot- cantar en plenes facultats. La paraula per definir l’actuació dels cantants només pot ser una: circ. Va ser un circ estèticament bonic i sofisticat, però circ al capdavall. Potser és que l’òpera barroca sembla massa hieràtica i s’hi ha de posar moviment? Fins aquí podíem arribar.

Més enllà del moviment escènic, Natalie Dessay és una ombra del que va ser en els seus dies gloriosos. Ha perdut del tot els sobreaguts i l’únic que va intentar, al final de l’ària “V’adoro pupille”, li va quedar completament escanyat. Per això ara només fa papers de soprano lírica. Pel meu gust, és l’única soprano lleugera que pot fer de lírica de manera convincent. Així i tot, la seva ària estrella, “Se pietà”, necessitava una veu més ampla, més gruixuda, que pogués donar més matisos d’intensitat que la de Dessay. Però més enllà de timbres, la veu se li sent molt gastada, se la nota vocalment cansada. És una llàstima perquè havia estat una soprano perfecta, amb aguts plens i sobreaguts segurs, i amb una línia vocal immaculada i una veu preciosa.

David Daniels va fer un Cesare convincent i ple d’autoritat. La veu no és gaire bonica, és fosca i a vegades massa prima. Especialment a la primera ària, les agilitats li van costar massa. Em va agradar més Christophe Dumaux, el contratenor que feia el Tolomeo, amb una veu brillant i sempre ben posada, que cantava amb absoluta seguretat i no tenia cap problema per fer aguts o agilitats. Les que em van sorprendre molt gratament van ser la contralt Patricia Bardon i la mezzosoprano Alice Coote, dues veus brillants i perfectament acoblades, especialment en el duo del final del primer acte, “Son nata”, una de les pàgines més excelses i inspirades de Händel. Bardon irradiava elegància i noblesa, i la veu de Coote era pura i cristal·lina. Per acabar, Guido Loconsolo va ser un gran baix en el paper d’Achilla, amb greus profunds i una veu molt bonica.

Harry Bicket alternava la direcció de l’orquestra i el clave, que només tocava en els recitatius. Des del 2005 és assidu al Metropolitan quan programa òperes barroques, i sap fer sonar l’orquestra gairebé com si fos especialista en música barroca. Ara bé, David McVicar, de qui havíem vist una producció magnífica de Maria Stuarda, amb Giulio Cesare va errar el tret. L’acció de l’obra l’havia traslladada en un escenari colonial de principis del segle XX, però això no té importància. Era una escenografia estèticament preciosa, però tota la dramatúrgia era un circ. Hi havia molts elements còmics que eren del tot sobrers, atès que es tracta d’una òpera seriosa, i no pas buffa. Personalment, em torno a refermar en la posició que les òperes s’haurien de fer en versió de concert.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*