Els nostres tigres beuen llet
Títol: Els nostres tigres beuen llet
Autor i director: Albert Espinosa
Repartiment: Andreu Benito, Francesc Garrido, Joan Carreras, Andrés Herrera, Albert Espinosa, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart, Albert Baró, Àngela Jové, Clara de Ramon, Òscar Blanco
Escenografia: Max Glaenzel
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 20 de desembre al 3 de febrer
No havia vist res de l’Albert Espinosa i vaig decidir anar a veure aquesta obra perquè n’havia llegit bones referències. També perquè m’agrada estar al dia del teatre que es fa a casa nostra, i qualsevol obra que es fa al TNC és notícia assegurada. D’antuvi, el títol em va fer agafar prevencions, perquè el trobo horrorós -encara que Espinosa digui que li encanta-, i encara en vaig tenir més en saber que el futbol hi tenia un paper important, però el fet que es representés al TNC me les va fer vèncer.
Pel que tinc entès, el que escriu Albert Espinosa gairebé sempre té la malaltia com a eix central, en tant que condicionant de la vida de les persones. Aquest és el cas d’Els nostres tigres beuen llet, en què una família es veu completament definida per la malaltia de la mare i per la del pare. És un mitjà per sortir a parlar de caràcters difícils, tancats i esquerps, de la solitud i de la dificultat per comunicar-se amb els altres. Quan en una família de set persones totes estan malaltes, les relacions esdevenen feixugues i quasibé impossibles perquè els retrets sorgeixen constantment.
La gràcia d’aquesta obra és que juga amb el temps, de manera que veiem els cinc germans en dues etapes diferents: en l’adolescència i en l’edat adulta, a través de deu actors diferents. No ho fan de manera successiva, sinó alternada, i així veiem com amb el pas dels anys han pres consciència de la gravetat de la situació familiar, però també com el caràcter se’ls agreix i es tornen més individualistes. No és una història especialment dura o trista perquè el to és distès i enèrgic, però sí que destil·la una infelicitat permanent, una manca d’il·lusió forçosa perquè no es poden rebel·lar contra un fenomen natural com és la malaltia.
El planter d’actors és irregular. En destacaria especialment Andreu Benito, Àngela Jové, Joan Carreras i Jaume Madaula. Tot i que és difícil de valorar, atès que, llevat de Benito, no n’hi ha cap que tingui un paper que permeti lluïment. El que sí que recomanaria a Albert Espinosa és que llegeixi el llibre El catanyol es cura, de Pau Vidal, perquè el català que fa servir és deplorable. Parlar en un registre de català col·loquial o vulgar no és sinònim de farcir-lo d’expressions castellanes. Però aquest és un altre problema que aquí no toca abordar.
L’obra és original i estranya, sense una gran profunditat, però que planteja relacions aspres i difícils. La malaltia és un tema bastant tractat però al qual Espinosa sap donar un enfocament innovador. No toca el cor ni les entranyes, però és original. És passable.