Rudolf Buchbinder al Palau

Programa del concert:
· 4 Impromptus op. 142, D. 935 (Schubert)
· Estudis simfònics, op. 13 (Schumann)
Solista: Rudolf Buchbinder, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 21 de gener

Rudolf Buchbinder és un pianista que no té la fama d’un Barenboim, d’un Pollini o d’un Volodos, però que té el mateix grau d’excel·lència que tots ells. Sempre m’ha agradat reivindicar grans artistes injustament tractats, i això és el que vull fer amb Buchbinder, un pianista excepcional que vaig descobrir en un concert estratosfèric on va interpretar el concert núm. 20 de Mozart (el més bell i el més difícil) al costat de l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt. Trigarem molt de temps a tornar a veure a Barcelona una conjunció d’astres d’aquestes dimensions.

El programa que va triar no era dels previsibles per a un concert de piano solista, i això em va agradar. Schubert és un dels meus compositors predilectes, i els impromptus D. 935 són una autèntica delícia. Traspuen, com sempre, angoixa, tristesa, anhel de l’impossible i melangia. Buchbinder té una manera elegantíssima de tocar el piano, sembla que qualsevol peça sigui fàcil per a ell, que no requereixi cap esforç. El so que en treu és brillant i valent, amb uns pianíssims de somni que contrasten amb uns forte plens de força i vigor. Va saber abordar Schubert a mig camí entre una interpretació clàssica i una de romàntica, és a dir, sense fer les notes ni massa picades ni massa lligades. Va tocar en l’estil més adequat al primer romanticisme. Potser l’única cosa que se li pot retreure és un cert abús del pedal, especialment en els dos primers impromptus, perquè alguns cops impedien la correcta audició de cadascuna de les notes. El quart impromptu -el meu preferit-, amb aquell aire pseudooriental tan característic i la picada d’ullet al seu lied Ständchen al final de la peça, el va executar d’una manera especialment brillant. Aquí les notes picades les va brodar.

Amb Schumann va canviar de registre i el va abordar amb un legato fabulós que feia semblar els estudis una carícia de seda a la pell. El pedal va ser en tot moment l’adequat i va treure un so ampli, generós, brillant. Delicadesa, força i elegància són els trets distintius de Buchbinder, que va fer vibrar el piano i els espectadors. En acabar va oferir tres bisos: una transcripció per a piano de valsos de Strauss, el tercer moviment de la sonata núm. 8 op. 13, “Patètica”, i el tercer moviment de la sonata núm. 17 op. 31 núm. 2, “La Tempesta”, totes dues de Beethoven. Un cop més, l’excel·lència va brillar i vam marxar del Palau amb un gran somriure de felicitat.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.