La síndrome de Stendhal

La setmana passada vaig tenir la sort d’assistir a la millor representació d’òpera en versió de concert que he vist mai. Es tracta de La flauta màgica de Mozart, interpretada per uns solistes boníssims i sota la direcció del mestre flamenc René Jacobs, en el marc del cicle Palau 100. Era una òpera que feia molts anys que no veia i de les que m’agraden més de totes. I René Jacobs era tota una garantia de qualitat.

Mozart, com a autor del classicisme, és dels que tant admeto tocat amb instruments antics com moderns. L’orquestra de Jacobs toca amb instruments d’època, cosa que dóna una sonoritat molt diferent a la música de Mozart, segurament més autèntica, més apropada al so que el mateix Mozart sentia habitualment. Però Jacobs va aconseguir que l’òpera fos màgica de debò, i ho va fer conferint-li una gran teatralitat musical. La flauta màgica és un Singspiel, és a dir, una òpera que alterna àries i concertants amb trossos parlats, sovint llargs. Així doncs, i tenint en compte que és en alemany, es podria fer feixuc —malgrat el sistema de sobretitulació en català que hi ha—, però Jacobs molts cops feia parlar els personatges sobre la música, o feia sonar la flauta i les campanes com a elements distintius de la història per tal que l’oïdor es fes conscient sempre del moment de la història on es trobava.

La música instrumental i la vocal van formar un conjunt ben amalgamat, una simbiosi perfecta, que combinat amb els moviments escènics per l’escenari del Palau de la Música, va donar un resultat excel·lent, sublim. Els cantants es movien i interpretaven els seus personatges per davant i per darrere de l’orquestra, apareixien quan els tocava cantar i s’esfumaven quan no tenien paper a escena. Tot plegat, amb un so esplèndid de l’orquestra, que va fer uns contrastos molt interessants de forts i pianos. Cal dir també que el teclat sempre va acompanyar les intervencions dels cantants.

Pel que fa  a la part vocal, va ser d’una qualitat òptima. Miah Persson, que ja havíem vist al Liceu fent el paper titular de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, va fer una Pamina meravellosa, amb una veu dolça i preciosa, bons aguts i una línia molt depurada. L’altre gran protagonista va ser el Papageno de Daniel Schmutzhard, un baríton de tendència liderística amb una veu avellutada i preciosa i un gran domini de tot el registre. Va donar tota la comicitat que el personatge demana. Molt bé van estar també Burçu Uyar (Reina de la Nit), Marcos Fink (Sarastro) i Sunhae Im (Papagena). Cal destacar especialment la gran qualitat de les tres dames, interpretades per Inga Kalna, Anna Grevelius i Isabell Druet, uns papers que normalment es reserven per a cantants de segona fila. Aquí eren de primera divisió. L’únic punt negre va ser el Tamino de Topi Lehtipuu, un tenor amb una veu poc projectada que no se sent gaire i sense aguts —els va fer tots en piano per no esgargamellar-se.

En conjunt, però va ser una representació impressionant perquè mai no m’hauria pensat que una òpera en versió de concert podia ser tan interessant. La teatralitat va ser màxima a nivell musical, i aquest és l’efecte que segurament buscava Mozart i els seus contemporanis.

Si hi esteu interessats, René Jacobs tornarà a Barcelona les tres properes temporades de Palau 100 a fer Le nozze di Figaro, Così fan tutte i Don Giovanni. No me’n penso perdre cap.

Font: Diari Gran del Sobiranisme