Aida
Títol: Aida
Autor: Giuseppe Verdi
Llibret: Antonio Ghislanzoni
Repartiment: Sondra Radvanovsky, Ildiko Komlosi, Marcello Giordani, Joan Pons, Vitalij Kowaljow, Stefano Palatchi. Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director: Renato Palumbo
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 de juliol
Aquesta Aida esplèndida com a colofó de la temporada i la programació de la que ve fan pensar que el Liceu no nota la crisi. M’atreveixo a dir que ha estat la millor òpera que hi hem vist enguany. Una funció rodona a tots els nivells: vocal, instrumental i escenogràfic. A vegades penso què hauria passat si els decorats d’Aida de Mestres Cabanes també s’haguessin cremat en el darrer incendi del Liceu. Veuríem una Aida de Bieito o de Carsen ambientada en una nau espacial, per exemple, o una mena de Stargate? D’una banda, és una sort que no hi haguem de pensar. De l’altra, no entenc per què aquesta òpera és escenogràficament intocable i la resta no.
Divagacions a banda, el repartiment d’aquesta Aida va ser absolutament estel·lar. En el paper titular debutava la soprano americana Sondra Radvanovsky, un prodigi de veu i de temperament, una autèntica soprano verdiana. El timbre és fosc, ple i molt atractiu, dóna pes i veracitat al personatge. L’emissió és neta i la manera de cantar és tan perfecta, que no li sabem trobar cap característica especial, perquè s’acobla com un guant al personatge. Filant molt prim, només es podria dir que li falta domini del pianíssim, ja que especialment en el registre agut sembla que la veu se li hagi de trencar. Però això no desmereix gens la força i el temperament d’una gran veu verdiana, digna hereva de la Callas. Sens dubte, va ser l’estrella i la revelació de la nit.
Ildiko Komlosi va fer una Amneris magnífica, amb força i personalitat. Físicament, semblava ben bé Elizabeth Taylor fent de Cleopatra. La veu de Komlosi és clara i avellutada i té uns greus molt potents. Em va recordar molt Dolora Zajick, l’última Amneris que havia vist. Fa molt creïble el personatge i la seva apoteosi va ser l’escena del quart acte. Marcello Giordani, que havia vist a Cavalleria rusticana, va fer patir una mica a l’ària del primer acte. La veu està ben projectada i té uns aguts esplendorosos, però no té aquella tècnica perfecta que fa l’efecte que la veu sigui a prova de bomba. Malgrat això, la veu és càlida i desprèn passió, cosa que el va convertir en un Radames esplèndid.
I per acabar, Joan Pons, en la seva darrera funció operística. L’havia vist feia dos mesos fent Adriana Lecouvreur, i em va agradar molt però se li notaven els anys. Ara, en canvi, com a Amonasro va estar pletòric, infonent autoritat i temor, tant als enemics com a la seva filla Aida. Pons es retira deixant un regust de mel a la boca de tots els liceistes.
També cal parlar de l’orquestra i del cor. El cor ja fa temps que funciona molt bé, però la gran sorpresa va ser l’orquestra. Habitualment quan toca òperes alemanyes (Wagner o Strauss, principalment), sona molt bé, potser perquè vénen directors millors i més coneixedors del repertori; en canvi, quan toca òperes italianes sembla més aviat una orquestra de festa major. En aquesta Aida va haver-hi un tomb important i Renato Palumbo va saber treure un gran so de l’orquestra per interpretar aquesta òpera tan monumental.
Així doncs, el Liceu clou la temporada 2011-2012 d’una manera, millor impossible, parafrasejant el títol de la pel·lícula. Així se’ns farà més curta l’espera per la propera temporada, que s’obre l’1 de setembre amb el Festival Bayreuth a Barcelona, que portarà la companyia sencera al Liceu per interpretar-hi tres òperes: Lohengrin, Der Fliegende Holländer i Tristan und Isolde.