Celobert

Títol: Celobert
Autor: David Hare
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Pou
Repartiment: Josep Maria Pou, Roser Camí, Jaume Madaula
Lloc: Teatre Goya
Dates: del 18 de maig al 22 de juliol

Sens dubte, és de les millors obres que he vist aquesta temporada al teatre, si no la millor. És pur teatre clàssic: una acció que transcorre en un període tancat de temps, amb uns diàlegs espectacularment bons, que s’acaba tal com comença, que transcorre en un únic escenari, i on la paraula ho és i ho omple tot, perquè no hi ha ni música ni projeccions de cinema, que tant s’estilen als nostres dies al teatre. Que Celobert obeeixi a una concepció clàssica del teatre no la fa millor ni pitjor, però a mi em va cridar l’atenció que precisament perquè els dramaturgs dels nostres temps volen fer tants experiments, aquesta obra de dramatúrgia senzilla esdevé originalíssima.

És una obra llarga que es fa curta per la intensitat que desprèn. L’acció és ben simple: la conversa durant una nit sencera entre dos examants que es retroben. El combat dialèctic entre l’empresari d’èxit i la professora d’institut d’un barri marginal de Londres és gairebé elèctric, perquè en salten espurnes. Recorden el passat, a través del qual l’espectador va coneixent els personatges i llur rerefons, però també contraposen dues visions antagòniques de l’home i de la vida. Ell, un home individualista i fet a si mateix, reivindica que amb esforç i sacrifici es pot aconseguir el que es vulgui, obviant la condició social d’on es prové. Ella, una dona força més jove que ha ascendit laboralment perquè ha passat de cambrera a professora, mira de fer-li entendre, en va, que no tothom té les mateixes oportunitats i que ella, com a mestra, se sent amb el deure d’aconseguir que els vailets del suburbi puguin arribar tan lluny com els de classe mitjana.

Òbviament, el combat no es resol, sinó que les dues visions acaben igual d’enfrontades que al principi. No sabem si cap dels dos intenta convèncer l’altre, però tant l’un com l’altre es refermen en allò que creuen i que viuen. A més, a la divergència ideològica s’hi suma la sentimental, i és que havien estat amants quan ell encara era casat. Però després de sis anys de relació clandestina, a ella li havien pogut més els principis i acaba abandonant el seu amant per dedicar-se a la docència. En algun punt de la nit sembla que s’acosten -i no pas quan fan l’amor-, en el moment que abaixen la guàrdia i rememoren els bons moments que van compartir, però la intensitat rau precisament en el fet que el final és la separació definitiva de tots dos.

A banda d’aquesta llarga conversa, un tercer personatge articula l’obra, estructuralment i a nivell de contingut: el fill de l’empresari, un noi jove i sensible que n’està més de la mestra que de son pare. Apareix al principi i al final, per encetar i cloure l’obra, abans i després de la tempesta. La seva presència providencial al final serveix per consolar la pobra dona, que ha quedat molt tocada per la visita del seu examant i necessita que una ànima sensible estigui per ella i li faci moixaines.

Els tres personatges, en aquesta producció, són Josep Maria Pou, Roser Camí i Jaume Madaula. Jo no havia vist la producció anterior que Pou havia fet de Celobert al Romea, per tant, no puc fer comparacions, però sí que puc dir que està pletòric en tots els sentits: té el personatge tan ben apamat que és com si s’hagués ficat dins seu, la naturalitat amb què parla i es mou ho diuen tot. I les obres contemporànies on no hi ha grans esclats de passió són les més difícils d’interpretar, perquè es tracta de personatges mundans, com els que podem veure cada dia al carrer. Roser Camí també està esplèndida en el paper de la mestra idealista i compassiva, la seva aparença esvelta i feble donen un toc molt realista al personatge, i la veu trencada contribueix a accentuar aquesta debilitat. Jaume Madaula, un actor jove que aquí fa un paper secundari, compleix molt bé amb el rol que li toca.

Així com en L’habitació blava David Hare em va deixar un regust amarg a la boca, aquí demostra una mestria incommensurable a tots nivells: de forma i de fons. És tot un encert, i un crim no anar-la a veure.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.