“Spooks”

El darrer any m’he afeccionat a les sèries de televisió, especialment les americanes, però cal dir que també n’hi ha de britàniques de la mateixa qualitat, com és el cas de Coupling o de Spooks. Sense ser crítica de cinema ni menys encara, de televisió, en aquest espai m’agradaria comentar les sèries que veig i que m’agraden o que no m’agraden. De fet, és l’única cosa que veig a la televisió.

Així doncs, estreno la secció amb Spooks, la sèrie de la BBC que gira al voltant de les trifulgues de l’MI5, el servei d’intel·ligència britànic. El crític televisiu -aquest sí, de debò- Toni de la Torre, que podeu escoltar cada divendres al “Món a RAC1”, però, això sí, aneu equipats amb paper i llapis, sempre diu que Spooks és la 24 britànica, i havent-ne vist la primera temporada, li dono la raó. Malgrat que la concepció és totalment diferent, la temàtica i la manera de fer interactuar els personatges són les mateixes: es tracta d’agents del servei de la intel·ligència que han d’espiar l’enemic per arrabassar-li alguna arma.

Spooks és una sèrie de David Wolstencroft, la primera temporada de la qual té només sis capítols, mentre que la resta en tenen deu. M’imagino que devien voler fer una prova per veure com responia l’audiència. He llegit a la pàgina de la BBC que aquesta tardor n’emetran la desena temporada, que serà l’última. El primer capítol de tots, certament, no convida a gaires il·lusions, ja que és més aviat pobre i simple, però a partir del segon, la cosa es complica i s’anima, apareixen enemics nous i els protagonistes arriben cada vegada a situacions més límit. A més a més, és una sèrie a través de la qual veiem el Londres d’avui, que segueix el vers de Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Al costat dels edificis més moderns i més sofisticats tecnològicament hi tenim el rerefons d’una ciutat clàssica, victoriana, però plena de vida. Aquest contrast, que també podem observar a Sherlock, òbviament, no es dóna en les sèries nord-americanes com 24 o com Alias.

A la primera temporada de Spooks hi veiem les peripècies de tres agents joves que sempre han d’adoptar identitats falses i amagar la seva vida veritable de la família per tal de perseguir els enemics diversos que es van trobant. Tant Spooks com 24 són dos clars exponents de sèries postguerra freda. L’enemic ja no és el comunisme sinó el terrorisme internacional, que principalment prové d’algun país àrab. El mal adquireix una complexitat més gran que fa que els serveis d’intel·ligència s’hagin de sofisticar més per tal d’arribar a tot arreu, perquè qualsevol enemic té un gran domini de les noves tecnologies i de les xarxes informàtiques.

Spooks, doncs, és una sèrie altament recomanable, que crea addicció, amb banda sonora de Jennie Muskett, d’aquelles que queden gravades al cervell i que van ressonant-hi dins després de tancar el televisor.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sèries de televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.