“Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia”, de Stefan Zweig

“Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Sébastien Castellion.

Aquesta frase lapidària plana per tot el llibre que Zweig dedica a… de fet, a moltes coses: a les figures de Calví i de Castellion, a la pugna a mort que van tenir, al segle XVI, i al valor de la tolerància com a base perquè la humanitat pugui entendre’s i sobreviure. No he llegit, ni de bon tros, tots els llibres de Zweig, però fins ara, aquest és el que més m’ha agradat i m’ha colpit. Més que El món d’ahir, la seva autobiografia.

Castellio contra Calvino és un assaig escrit amb una força inaudita. L’autor hi empra el to d’una novel·la per descriure dos personatges immensos de la història d’Europa: Jean Calvin i Sébastien Castellion. El primer, conegut per la doctrina que va generar, el calvinisme, tothom el té ubicat a la Ginebra protestant del s. XVI. El segon és un gran desconegut. Jo mateixa no havia sentit mai el seu nom abans de llegir aquest llibre. Però com bé s’encarrega d’aclarir Zweig, aquest desconeixement és degut al mateix Calví, que va fer mans i mànigues per fer desaparèixer l’obra i l’esperit de Castellion de la faç de la Terra.

L’obra es pot dividir clarament en dues parts: la primera té un to nítidament narratiu, ens hi presenta, com si dos personatges novel·lescos fossin, Calví i Castellion. La força amb què els descriu és absolutament arravatadora. Calví apareix com l’home estricte, rígid, autoritari, intransigent fins al moll de l’os, i sobretot, intolerant, incapaç d’acceptar qualsevol dissidència de la seva doctrina. El seu antagonista, Castellion, és un home savi, afable, lluitador, perseverant, just i tolerant. És una mena de Voltaire avant la lettre. Zweig ressalta en diversos moments del llibre que el s. XVI és un segle violent i fanàtic, a diferència del XVIII, que és el de la Il·lustració i el de les llums.

A la segona part, l’obra adopta un to més pròpiament assagístic i esdevé un al·legat desesperat a favor de la tolerància. Cal no oblidar que Zweig la va escriure el 1936, quan ja s’estava covant l’ou de la serp de la barbàrie nazi. És una denúncia de la intolerància i del fanatisme més extrems. Com pot ser que el protestantisme, que s’ha escindit del catolicisme perquè pretén que tothom pugui fer una interpretació lliure de les Sagrades Escriptures, li calqui els mètodes repressors de dissidents? Com pot ser que Calví, un dels paladins del cisma cristià, instauri una Inquisició protestant? La il·lustració del conflicte és el cas Servet, un home que va voler allunyar-se de la doctrina catòlica i que més tard, va discrepar lleugerament de les tesis calvinistes. Calví no podia tolerar que ningú li discutís l’autoritat intel·lectual, puix que la seva doctrina era l’única interpretació correcta i, doncs, legal, de la Bíblia. Això és precisament el que Castellion no pot entendre i decideix fer justícia a Servet.

Però no ens enganyem. Castellion tampoc no combregava amb les tesis de Servet. El que defensava era el dret a la discrepància. Quan va escriure el seu al·legat en favor de la tolerància, a Servet ja l’havien cremat viu. Igualment com ho feia la Inquisició romana -Giordano Bruno com a cas paradigmàtic-, Calví necessitava netejar Ginebra d’heretges. Però a diferència del tribunal catòlic, que ho feia com un càstig individual, Calví pretenia defensar la seva doctrina d’aquells que no hi combregaven, eliminant-los físicament. I aquí és on Castellion es planta i escriu la seva frase lapidària: “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Impressionant, sobretot tenint en compte el context de l’època.

És evident que Stefan Zweig no era historiador i que potser no fa justícia a Calví de la manera que el presenta -personalment no ho sé. Però la força del seu assaig rau en la crida a eradicar el fanatisme i la intolerància, com a càncers de la humanitat. A cap home no se’l pot obligar a creure en una idea determinada per la força de les armes. El convenciment ha d’arribar per la via de la persuasió, de la seducció; mai per la força bruta. Això és contrari a la civilització; és barbàrie.

No em puc estar, doncs, de recomanar la lectura d’aquest llibre absolutament a tothom, perquè és magnètic, hipnòtic. Només m’agradaria demanar-li a Jaume Vallcorba que el traduís al català. Tanmateix, com sempre m’agrada de fer, felicito entusiàsticament Berta Vias Mahou per la traducció que n’ha fet, que preserva a cada mot la força que deu tenir l’original alemany.

Stefan Zweig, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia, traducción de Berta Vias Mahou, Barcelona: Acantilado, 2010, 252 p.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres i literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.