La il·lusió

El Roger surt de casa de manera despreocupada. Baixa pel carrer Balmes i com que va amb temps, entra en una llibreria. S’està una bona estona mirant la taula de novetats de filosofia però no hi veu res que no conegui. Aleshores s’entreté a mirar la prestatgeria. Hi ha una noia que també la mira. Tant ell com ella van despreocupats fins que xoquen braç contra braç.

– Perdona, t’he fet mal? -Diu ella, disculpant-se apressadament.

– No, dona. Era inevitable que xoquéssim, concentrats com estàvem tots dos en una prestatgeria tan petita.

– I tant, mira que la llibreria és gran, i ens hem hagut d’ajuntar aquí tots dos.

– Estudies filosofia?

– No, em vaig llicenciar fa anys, però em segueix agradant.

– Vaja, mai no m’havia trobat cap exalumne que seguís llegint filosofia. Em trec el barret.

– Ets professor de filosofia?

– Sí. I tu?

– Ui, no, jo no m’hi he dedicat mai; no m’agrada la docència. Perdona, em dic Natàlia.

– Jo Roger.

La Natàlia li agrada. Malgrat que és grassa, l’atreu i no sap per què. Té ganes de seguir-hi conversant, de manera que es proposa vèncer la timidesa i convidar-la a un cafè. I aleshores és ella qui pren la iniciativa.

– Què et sembla si fem un cafè? Tens temps, o potser anaves a classe?

– Bé, encara tinc uns minuts -menteix, ara sí que té pressa de debò, però no vol deixar passar l’oportunitat de conèixer més la Natàlia.

Al vespre, quan arriba a casa, encén l’ordinador i veu que hi ha un correu d’ella. Un calfred d’emoció i de plaer li recorre el cos. Veu que li ha causat la mateixa impressió que ella a ell. Li explica coses íntimes i al final li diu que li agradaria que es tornessin a veure aviat i li proposa un dia per sopar.

No se’n sap avenir. Sempre li ha costat trobar una dona que estigués al seu nivell intel·lectual. Vol pensar que laNatàlia és aquesta dona. Necessita creure-s’ho. És per això que li respon el correu proposant-li d’anar a sopar el diumenge següent. Està emocionat però té massa experiència a l’esquena i no vol fer-se il·lusions falses. Procurarà no pensar en ella fins al diumenge. Ja s’hi sent ja força atret.

Durant el sopar parlen de tot una mica, ell li deixa anar que no ha fet sort amb les dones, i ella li respon que tampoc amb els homes. Acabat el sopar, l’acompanya a casa.

– Vols que anem al cinema la setmana vinent? -li proposa el Roger.

– I tant! Què et sembla anar a veure l’última dels germans Coen? M’encanten!

– Fet. Vinga, ja ens acabarem de posard’acord pel dia i l’hora, eh?

– Sí. Bona nit, Roger.

Li fa un petó a la galta. Tot i que se’n mor de ganes, encara no vol llançar-se-li al damunt.

A la tercera cita, al cinema, ella li agafa la mà i ell li correspon. Quan surten es fan un petó llarg a la boca.Tots dos estan molt contents. Van a sopar i parlen del futur. La Natàlia ja fa plans per l’estiu. El Roger no se’n sap avenir. Encara no la coneix gaire, però intueix que és la noia que sempre ha cercat: intel·ligent i cultivada.

A partir d’aquell dia es truquen cada dia. La Natàlia està molt emocionada i no para de proposar coses i de fer plans. Passen els caps de setmana junts, ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre. Així és com el Roger veu que porten ritmes diferents: mentre que ell és una persona de dia, que es lleva d’hora i no se’n va a dormir gaire tard, ella, com que no té un horari laboral a complir, se’n va a dormir entre les tres i les quatre i no es lleva mai abans de les onze. Quan passa la nit amb ella i a les vuit es desvetlla i no pot tornar a aclucar l’ull, no sap què fer.

Amb el pas de les setmanes, la passió inicial es va refredant i ja no es truquen. El Roger nota que alguna cosa ha canviat, però no vol dir res. Ell vol continuar la relació amb la Natàlia. La compenetració és bona, potser no òptima, és evident que hi ha diferències, però amb el temps les poden anar llimant, pensa. A nivell sexual, la química és extraordinària. Mai amb cap dona no havia sentit el plaer que sent amb laNatàlia. Això ha de voler dir alguna cosa.

Un dia queden per anar al teatre i quan surten esclata allò que el Roger no havia sabut imaginar-se.

– Escolta, Roger, t’he de dir una cosa.

– Què passa, Natàlia?

– No has notat res estrany aquests darrers dies, no m’has trobat més apagada?

– Mmm… No, per què? -Comença a preocupar-se i a quedar blanc de cara.

– Mira, hi he fet molts tombs, i no vull continuar amb tu.

– Per què?

– Al principi de conèixer-nos em vas agradar molt, però passada l’excitació inicial, m’adono que no estic enamorada de tu. Som massa diferents, no tenim prou coses en comú per sostenir una relació de parella. Em sap greu.

– Natàlia, jo…

– Ho sento, Roger. No vull fer-te mal, per això t’ho dic ara, abans que hi hagi sentiments, perquè tots dos puguem retrocedir al punt abans de conèixer-nos i seguir la nostra vida.

El Roger queda transtornat. Encara no l’estimava, encara no se’n sentia enamorat del tot, però hauria donat qualsevol cosa perquè aquella relació funcionés. I ara torna a ser un home solter.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Ficcions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.