“Coses que dèiem avui”, de Neil LaBute
Quan la van estrenar a Barcelona a la Sala Beckett, aquesta obra no em va cridar l’atenció, però no sé per què, ara, a la Sala Villarroel, he tingut ganes de veure-la, decisió que ha resultat molt encertada. Fa un temps que m’interesso pels autors nordamericans, tant de teatre com de narrativa, com de sèries de televisió. Són tres històries independents que tenen com a nexe d’unió la solitud i la infelicitat dels seus protagonistes. Una obra amb el títol homònim de la cançó dels Beatles.
En les tres històries, els personatges parlen i s’interroguen sobre el passat i sobre el futur, de desitjos, esperances i dolor, però en el present es troben perduts, sense res on aferrar-se. Encara que conversin, tots els personatges estan sols. La incomunicació, la incapacitat de dir-se les coses, d’expressar sentiments, és una constant en la literatura nordamericana.
Mentre que la primera i la tercera històries són de caire trist i melangiós, la segona presenta uns personatges estrafets i grotescos que converteixen el drama d’una mort immediata en el joc dels disbarats. És un contrapunt còmic enmig de dues històries d’infidelitats i d’infelicitat. Sense voler-se posar de part de ningú, LaBute presenta un fris de personatges aparentment feliços però realment infeliços i sols. Tira a terra el mur de les aparences i ens mostra la nuesa psicològica de persones que podrien ser qualsevol de nosaltres. Furga en les contradiccions, que és allò que ens humanitza i ens fa estar i sentir vius.
La interpretació de tots els actors fou bona. Es nota que Manrique es troba com un peix a l’aigua dirigint aquesta obra, ja que sap treure-li’n tot el suc. Cada actor fa arribar el seu personatge amb la màxima nitidesa a l’espectador. És, doncs, una bona tria teatral, amb uns diàlegs a voltes tristos, a voltes còmics, però sempre enginyosos.