“Falstaff”, de Verdi, al Liceu

Dimarts passat vaig anar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a veure-hi una de les darreres funcions que es fan de l’òpera Falstaff, de Verdi, la darrera que va escriure. Es tracta d’una òpera còmica, és a dir, radicalment diferent de totes les que havia fet abans, que són drames rotunds (llevat de la segona, Un giorno di regno).

Es tracta d’una òpera basada en dues obres de Shakespeare: “Enric IV” i “Les alegres casades de Windsor”, i narra la història d’un noble arruïnat anglès durant el regnat d’Enric V, al segle XV. Veritablement, és diferent de qualsevol Verdi anterior, no només pel caràcter jocós de l’òpera, sinó per l’estructura musical, ja que en primer lloc és una obra coral sense cap protagonista clar, i en segon lloc, no és una òpera d’àries i de melodies encomanadisses. Potser aquests dos aspectes són precisament els que la fan menys atractiva al públic operístic i per això es representa molt menys que qualsevol altra del compositor italià.

La producció que vam poder gaudir al Liceu fou excel·lent, començant per un mestre de cerimònies de gran alçada com és el director Fabio de Luisi, que fa poc temps havíem pogut veure a l’Auditori dirigint l’Orquestra Simfònica de Viena. És un valor segur i que cotitza a l’alça. Va saber portar l’obra d’una manera intel·ligent i àgil, i sobretot fent notar que es tractava d’una òpera coral.

Pel que fa a la plantilla vocal, en destacaria tres cantants: Ambrogio Maestri com a Falstaff, Ludovic Tézier com a Ford i Mariola Cantarero com a Nannetta. Maestri compta amb una veu ampla i dúctil que sap conduir sempre amb estil i elegància. Tézier, que ja havíem pogut veure com a comte d’Almaviva a les darreres noces de Fígaro del Liceu, és un baríton amb una veu bonica, amb un frasseig exquisit i amb caràcter. Sap donar empremta als personatges. La que més gratament em va sorprendre fou Mariola Cantarero, que fins ara considerava una soprano d’estar per casa. La veu és estrident però la tècnica i la línia que gasta són impecables des de qualsevol punt de vista. Per mi, en un cantant, una bona tècnica ho és tot, encara que la veu sigui lletja.

En conjunt, doncs, fou una vetllada agradabilíssima, a més, amb una escenografia com cal, ambientada a l’època que toca, al s. XV, amb uns vestits preciosos i una ambientació que feia submergir l’espectador dins l’òpera. El final, la trobada al bosc amb uns personatges que n’enganyen uns altres, i que recorda obres com El somni d’una nit d’estiu o Les noces de Fígaro, és un colofó que em va fer sortir del teatre amb un bon regust de boca.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.