Per què Bèlgica és federal i Espanya no pot ser-ho

Tercer i darrer apunt sobre Bèlgica, si més no de manera directa. La història de cada país és un element fonamental per explicar-ne el present. Passa a Bèlgica i passa a Espanya. En aquest apunt, que podria derivar cap a la política, m’interessa explicar la gènesi de cadascun d’aquests Estats, per fer veure les raons per les quals Bèlgica pot ser, i de fet és, un estat federal, i Espanya no pot ser-ho (no ho ha estat ni ho serà mai).

Bèlgica va ser la creació d’allò que en política internacional es diu un ‘estat-tap’, en el sentit que havia de servir per frenar l’imperialisme napoleònic. És a dir, després que el territori que avui és Bèlgica -llevat del principat de Lieja- hagués passat per mans castellanes (1500-1713), austríaques (1713-1795) i franceses (1795-1815), de resultes del Congrés de Viena (1815), les potències europees, per castigar França i el seu afany imperialista, van crear la república dels Països Baixos, en la qual unien novament els Països Baixos del nord (Holanda) i els del sud (Flandes), que s’havien separat al s. XVI arran de la Reforma protestant (Holanda s’havia convertit a la nova religió mentre que Flandes va romandre catòlica).

Però els “belgues” no van voler acceptar la sobirania del príncep neerlandès Guillem d’Orange, i el 1830 se’n van declarar independents. Era el naixement d’un nou estat europeu, amb una monarquia importada d’una branca de la noblesa saxona. Leopold I fou el primer rei dels belgues. Tret del període napoleònic, els canvis de sobirà a Flandes no van ser bèl·lics ni traumàtics, sinó que es van produir fruit d’aliances matrimonials o d’intercanvis després d’un tractat de guerra.

Tanmateix, quan va néixer, Bèlgica era un estat unitari, políticament i lingüística. No va ser fins a mitjan s. XX que es va començar a recuperar el neerlandès a nivell oficial i culte, i fins a finals de segle, que l’estat es va començar a descentralitzar mitjançant reformes constitucionals que el van convertir en un estat federal tal com el coneixem avui.

Ara bé, quina és la gènesi d’Espanya? Va ser el resultat d’una cruenta guerra de conquesta, la Guerra de Successió, en la qual la Corona catalanoaragonesa va perdre bous i esquelles. Per cert, una conseqüència d’aquesta guerra fou el Tractat d’Utrecht (1713), en virtut del qual Castella va perdre Flandes, que va passar a mans austríaques, concretament, les de l’arxiduc Carles, convertit en Carles VI. Tal com l’exèrcit castellà havia conquerit les Amèriques i les havia colonitzades, les tropes borbòniques van conquerir a sang i foc els territoris de la Corona d’Aragó, estat confederal avant la lettre, i els van sotmetre al jou administratiu, polític, legislatiu i lingüístic de Castella, amb la institució, per exemple, dels corregidors, amb competències acrescudes, com ara les militars, que a Castella mateix feia segles que no tenien. Calia doblegar i dominar el vençut rebel.

Castella va imposar el sistema absolutista a la Corona catalanoaragonesa, vestint-lo de modernitat, enfront del pactisme català, on el rei mai no podia fer i desfer a la seva conveniència, sinó que havia de comptar amb les Corts. Ara diuen que la independència és una antigalla i que el que és modern és el federalisme. Es torna a repetir l’argument? Amb aquests antecedents, és evident que Espanya no pot ser federal, perquè no vol ser-ho, perquè la seva gènesi li ho impedeix. Espanya és el resultat d’una guerra de conquesta per doblegar el rebel, el diferent, i això no ho pot oblidar ningú, ni nosaltres ni ells. Després de tot plegat, per què els catalans ens hi hauríem de voler federar? Per por? Doncs mireu, amb por no es va enlloc. Cal anar per la vida amb les idees clares i amb convenciment del lloc on es vol arribar. I el destí no és l’Espanya federal, que això és un oxímoron, sinó la llibertat, allò que ens van arrabassar els castellans aviat farà 300 anys.

I la llibertat no la volem (només) perquè mirem enrere, sinó, sobretot, perquè mirant endavant, hom s’adona que la pertinença a Espanya ens empobreix econòmicament i ens anihila culturalment. Fins quan?

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.