La normalitat (im)probable?

La normalitat improbable és el títol d’un assaig que va publicar el filòleg Albert Branchadell fa catorze anys, en què defensava la tesi que, en cas que Catalunya esdevingués un Estat independent, la normalització del català no seria una cosa gens fàcil, i fins i tot impossible, atès el domini del castellà en capes àmplies de la societat que viu a casa nostra. Ara bé, a aquesta tesi, jo en contraposo dues altres: 1) l’Estat propi és allò que ens garantirà la supervivència en condicions del català, per tant, un cop haguem aconseguit que els castellanoparlants es facin independentistes, podrem assolir l’Estat que ens permetrà fer una política lingüística potent i ambiciosa de debò; 2) com a element de comparació, l’Estat d’Israel ha aconseguit revifar una llengua morta com l’hebreu i convertir-la, no només en llengua literària, sinó en idioma d’ús comú i social habitual a l’Estat hebreu.

Aquesta setmana un amic m’ha fet veure una cosa que no m’havia convençut mai: que el català no es podrà normalitzar fins que no tinguem un Estat propi i que per aconseguir-lo, una de les claus és convèncer un segment ampli de la població castellanoparlant encara que sigui apel·lant només al sobiranisme de la butxaca. Jo pensava a l’inrevés: que una de les claus per convèncer els independentistes potencials era estenent el català a través dels mitjans de comunicació públics i privats i d’una política lingüística potent i ambiciosa.

He fet moltes voltes a la tesi inversa i cada vegada hi veig més sentit. Allò que permetrà que el govern català faci una política lingüística ambiciosa i potent és, precisament, un Estat propi que permeti destinar-hi tots els recursos que calgui, i no només els que pugui, tenallat per les transferències econòmiques del govern central.

És evident que si Catalunya vol la independència és precisament perquè és una nació, i també és per aquest motiu que el govern central ens té a pa i aigua, perquè no pot suportar que siguem més diferents que La Rioja o Extremadura, per exemple. Som una nació perquè tenim una història, una cultura i una llengua pròpies. Per això l’Estat espanyol ens oprimeix, també econòmicament, i aquí és on hem d’apel·lar a la població castellanoparlant per convèncer-los que votar PSOE a les eleccions generals no ens durà res de bo, i em remeto a les últimes declaracions de Carme Chacón sobre la sentència del TC. La senyora que va obtenir 25 diputats pel seu partit a Catalunya, ara se’ns pixa a sobre.

Doncs bé, estic disposada a admetre que es faci publicitat de l’independentisme en castellà, però també que, un cop Catalunya sigui un Estat en el marc de la Unió Europea, faci una política lingüística potent de normalització lingüística, com les que s’han fet a Israel o a Noruega, per exemple. Israel és un cas extraordinari, va aconseguir convertir una llengua morta en una llengua d’ús social, oficial de l’Estat, literària i de l’Administració. Davant d’aquest exemple, a Catalunya no hi ha res a témer pel futur del català. Ara bé, un futur brillant i esplendorós per al català passa per quatre elements: Estat propi, voluntat, intel·ligència i diners. Per aquest ordre.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La normalitat (im)probable?

  1. Bona tarda,

    l’ordre em sembla perfecte.

    Estat propi.

    Que permet legislar i impulsar fets quotidians com a naturals i consubstancials a la societat que l’estableix i, si no és així, s’aplica la correcció escaient, amb el suport professional dels mossos d’esquadra o dels inspectors de la hisenda catalana. Un estat té moltes conseqüències. Mireu, si no, com, a hores d’ara, a Catalunya tothom, obligat o no, entén i parla una llengua que no és la seva, per força d’un estat aliè. Mireu, si no, com, a hores d’ara, a Irlanda tothom, obligat o no, entén i parla una llengua que no és la seva, per força d’un estat aliè que els va sotmetre. Mireu, si no, tots els pobles d’Amèrica quina llengua parlen per força d’estat amb exèrcit i poder. Si és per mi, millor que renunciem, d’antuvi, a l’exèrcit, que no ens farà cap bé; però de cap de les maneres a l’estat català organitzat com a república descendent de les ideologies europees que, de fet, són de les més antigues del món. 

    Voluntat.

    La de la gent catalana, orgullosa i satisfeta de parlar la llengua del seu país, sense haver d’amargar-se darrere d’una imposada bona educació envers els ocupants del país, sota pena de protagonitzar un aldarull enmig de qualsevol situació del dia a dia, com anar a comprar o demanar l’hora. Aquesta voluntat ja hi és, el que passa és que tenen por a l’enfrontament i, doncs, a la pèrdua de la relació administrativa, comercial o personal que s’hi vol establir. No és igual parlar català i demanar que t’entenguin o te’l parlin, com qui demana almoina o un respecte condescendent, és a dir, ho fan perquè volen o els interessa, que fer-nos parlar català perquè és la llengua del país i, doncs, quina si no. Si hem de comptar amb la voluntat dels estrangers, que ho són perquè no se senten catalans, i ja fa tres o quatre generacions que van venir demanant solidaritat, anem aviats. No tenen cap consciència diferent de qui s’aprofita visceralment, amb totes les estratègies possibles, d’una terra que mai entendran com a seva, si no forma part del territori matriu: la demarcació espanyola. Millor que fotin el camp i que se’n vagin o que si volen romandre-hi, que es callin i ens deixin fer com vulguem. Sempre els podem indemnitzar pels serveis prestats al país, no gaire, però sí suficientment perquè no els trenqui la vida.


     

    Intel·ligència.

    Això caldrà veure-ho, perquè intel·ligents, en un sentit profitós, encara no ho som gaire. Hi ha molta, moltíssima gent, que anteposa la panxa al valor de la llibertat, sense adonar-se’n que no viuen bé, que els hi manca quelcom que no veuen. Intel·ligència és la competència d’adaptar-se als entorns; recordem que la selecció que els espanyols han fet del genoma català, si mai ha existit, cosa que dubto, ha consistit a afusellar o eliminar totes les veus discordants, amb la compra directa mitjançant càrrecs o contractes o amb l’eliminació física dels protagonistes. Vull dir que, de dones valentes i homes sense por, ben pocs han pogut deixar filles i fills que continuessin la feina per elles iniciada. Som, ara encara, una nació poruga, a pur de fotre’ns maltractaments de tota mena. L’alienació, l’admissió de les idees d’altri com a lògiques i naturals des del punt de vista racional, és pròpia de massa catalans de projecció pública.
     

    I diners.

    Cap problema. N’hi haurà per donar i vendre, però no a base de subvencions, sinó a base de salaris, contractes i pensions. QUI PAGA MANA, diu que; mireu com parlen espanyol els d’ERC quan són al parlament espanyol, i són catalans de pro (?), que demanen permís a qui no té cap dret de donar-los-hi. Amb la independència hi haurà més pressupost que no pas en aquest moment per fer quatre campanyes, que en realitat no seran necessàries més que des del punt de vista de la bondat de l’estat català i de la difusió de la comoditat republicana. 

    _______________________________________________________________
    A Irlanda no parlen gaèl·lic, però tant s’hi val, no han de suportar la pressió dels anglesos, que els van convertir en infrahumans durant generacions i generacions. Aquí no serà així, segur, si d’una cosa n’estem convençuts és a parlar català; generació rere generació, porucs, interessats, febles i marginats, continuem parlant-ne, és l’obsessió de sempre, de fa dotze o tretze segles. Com a fidels hereves, les mares dels catalans a qui ensenyen de ben petits, d’un sentiment d’origen desconegut, mai poc han defallit. Era difícil, molt difícil i molt inconvenient, això d’ensenyar de parlar català a les nenes, però… Vés per on, les mares catalanes han sabut resistir el combat, més que no pas els mascles del grup, més proclius a declarar-se immadurs o impotents.
     
    Algun dia, d’aquí no res, haurem de fer un monument a les transmissores de la llengua catalana als seus fills: DONES DE CATALUNYA QUE HAN MANTINGUT VIU EL PAÍS, MALGRAT LA PRESSIÓ DE L’espanyolisme, A CASA SEVA, QUAN CANTAVEN LES CANÇONS DE BRESSOL O QUAN EXPLICAVEN QUÈ FER PER VIURE EN UNA LLENGUA QUE, SI VOLEM I SEMBLA QUE SÍ, SERÀ VIVA DURANT ALGUNS SEGLES MÉS.

    A la meva mare agraeixo que em va parir, que em va ajudar de menjar i dormir, i que em va ensenyar de parlar català.

    I a vós us agraeixo que penseu com ho feu.

    Salut, República de Catalunya i a reveure! 
     

Els comentaris estan tancats.