La síndrome de Stendhal

La normalitat improbable és el títol d’un assaig que va publicar el filòleg Albert Branchadell fa catorze anys, en què defensava la tesi que, en cas que Catalunya esdevingués un Estat independent, la normalització del català no seria una cosa gens fàcil, i fins i tot impossible, atès el domini del castellà en capes àmplies de la societat que viu a casa nostra. Ara bé, a aquesta tesi, jo en contraposo dues altres: 1) l’Estat propi és allò que ens garantirà la supervivència en condicions del català, per tant, un cop haguem aconseguit que els castellanoparlants es facin independentistes, podrem assolir l’Estat que ens permetrà fer una política lingüística potent i ambiciosa de debò; 2) com a element de comparació, l’Estat d’Israel ha aconseguit revifar una llengua morta com l’hebreu i convertir-la, no només en llengua literària, sinó en idioma d’ús comú i social habitual a l’Estat hebreu.

Aquesta setmana un amic m’ha fet veure una cosa que no m’havia convençut mai: que el català no es podrà normalitzar fins que no tinguem un Estat propi i que per aconseguir-lo, una de les claus és convèncer un segment ampli de la població castellanoparlant encara que sigui apel·lant només al sobiranisme de la butxaca. Jo pensava a l’inrevés: que una de les claus per convèncer els independentistes potencials era estenent el català a través dels mitjans de comunicació públics i privats i d’una política lingüística potent i ambiciosa.

He fet moltes voltes a la tesi inversa i cada vegada hi veig més sentit. Allò que permetrà que el govern català faci una política lingüística ambiciosa i potent és, precisament, un Estat propi que permeti destinar-hi tots els recursos que calgui, i no només els que pugui, tenallat per les transferències econòmiques del govern central.

És evident que si Catalunya vol la independència és precisament perquè és una nació, i també és per aquest motiu que el govern central ens té a pa i aigua, perquè no pot suportar que siguem més diferents que La Rioja o Extremadura, per exemple. Som una nació perquè tenim una història, una cultura i una llengua pròpies. Per això l’Estat espanyol ens oprimeix, també econòmicament, i aquí és on hem d’apel·lar a la població castellanoparlant per convèncer-los que votar PSOE a les eleccions generals no ens durà res de bo, i em remeto a les últimes declaracions de Carme Chacón sobre la sentència del TC. La senyora que va obtenir 25 diputats pel seu partit a Catalunya, ara se’ns pixa a sobre.

Doncs bé, estic disposada a admetre que es faci publicitat de l’independentisme en castellà, però també que, un cop Catalunya sigui un Estat en el marc de la Unió Europea, faci una política lingüística potent de normalització lingüística, com les que s’han fet a Israel o a Noruega, per exemple. Israel és un cas extraordinari, va aconseguir convertir una llengua morta en una llengua d’ús social, oficial de l’Estat, literària i de l’Administració. Davant d’aquest exemple, a Catalunya no hi ha res a témer pel futur del català. Ara bé, un futur brillant i esplendorós per al català passa per quatre elements: Estat propi, voluntat, intel·ligència i diners. Per aquest ordre.