La novel·la policíaca escandinava

Com ja vaig escriure en un apunt anterior, no he romàs aliena al fenomen Larsson. Durant la primera meitat de l’any vaig llegir les tres novel·les de la trilogia Millennium amb gran fruïció i avidesa. Com en qualsevol novel·la policíaca, l’acció prima en gran mesura per damunt de la descripció, i, de fet, aquesta és la premissa perquè una novel·la pugui considerar-se policíaca, d’intriga o de misteri. De fet, allò que –en principi– fa que el lector s’hi enganxi no és pas la trama ni els personatges, sinó la dosificació que l’escriptor fa en la presentació de les peces del trencaclosques. Per tant, una novel·la policíaca, més que una creació artística, és una obra d’enginyeria literària.

Ara bé, tot i que ja n’havia llegit un parell de Henning Mankell, després de llegir en Larsson, el gènere a mi m’ha marcat un abans i un després. Fa anys, durant una bona temporada vaig devorar novel·les policíaques d’escriptors com Michael Connelly, Donna Leon, Andrea Camilleri o Alexandra Marinina. I ja recordo com, mentre a les d’en Mankell al final sempre hi havia peces que no encaixaven enlloc i que quedaven per resoldre, les de Donna Leon eren la quadratura del cercle: un reguitzell de peces -senzilles– que al final casaven totes a la perfecció. En Larsson, que a les seves novel·les hi barreja molts elements de la societat sueca i que dibuixa uns personatges outsiders, tot plegat combinat amb una trama policíaca molt potent, eleva el nivell fins a un punt que les novel·les de Donna Leon cauen dels dits per la seva simplicitat tan evident.

Però el fenomen Larsson no s’acaba ni amb Millennium ni amb l’autor mateix. Al seu darrere s’han començat a traduir, jo diria que demanera massiva, tot d’autors que a les nostres latituds eren absolutament desconeguts: Mari Jungstedt, Asa Larsson, Arnaldur Indridason o Leif G. W. Persson. I això per no parlar dels creadors de la novel·la policíaca escandinava: el matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van deixar escrites entre 1965 i 1975 deu novel·les protagonitzades per l’inspector Martin Beck. Actualment n’hi ha les tres primeres traduïdes al català a Columna: Roseanna, L’home que es va esfumar i L’home del balcó. He llegit la primera i he de dir que m’ha agradat molt i que es veu ben actual, llevat d’algunes apreciacions de la vida quotidiana com ara la dependència del telèfon fix o la presència de màquines d’escriure als despatxos. Llevat d’això, aquestes novel·les no han perdut vigència.

Aquest, doncs, serà un mercat ampli a explotar. Les editorials ja s’han posat les piles amb les traduccions i sempre tenim algun autor nòrdic a les taules de novetats de les llibreries. Jo ara mateix estic llegint El pit-roig, del noruec Jo Nesbo.

No sé què tenen aquests autors, potser la precisió de bisturí amb què presenten les peces del trencaclosques i la mestria amb què el resolen, coses que no estan renyides amb la calidesa de les històries que narren. Trobem personatges molt propers a nosaltres, difícils, amb problemes, amb dilemes morals, amb decisions importants a prendre. No sé què té tot aquest magma, però a mi m’enganxa, com es diu vulgarment. I sobretot, l’arquitectura de les històries, per la seva complexitat i per la manera com es va descabdellant, és una peça mestra de l’enginyeria literària.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres i literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La novel·la policíaca escandinava

  1. jordimartif69 diu:

    bravo!
    Ha sotit ja el de Bruno. Podem publicar aquest com a columneta?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*