Les paraules i les coses

He decidit redissenyar
aquest bloc pel que fa als continguts. Pel que fa al grafisme, ni en
sé prou d’HTML ni tinc temps per entretenir-m’hi gaire, però també
m’agradaria fer-hi alguns canvis. Espero que vindran en una segona
fase. La síndrome de Stendhal
té tres mesos i mig de vida i, tot i que el vaig encetar amb el
propòsit d’escriure-hi un apunt diari, la manca de temps m’ho ha
impedit sempre, i el bloc ha acabat convertint-se en un poti-poti
d’apunts molt variats -massa- escrits quan trobava el temps i la
inspiració per fer-ho. He decidit posar punt i final en aquest petit
desgavell i organitzar el bloc en temes per dies. Això em permetrà
a mi ser més organitzada i alhora tenir el bloc més estructurat.
Aquesta organització es traduirà en un apunt diari, cada dia de la
setmana sobre un tema diferent, però sempre el mateix per a dilluns,
dimarts, etc. Així, dilluns parlaré de teatre o cinema, dimarts
d’història, dimecres de música, dijous de filosofia, divendres de
llengua, dissabte de literatura, i diumenge de política. Creuo els
dits per trobar el temps d’escriure cada dia. Així doncs, avui,
divendres, escric sobre llengua, tal com m’he proposat.

 

Aquest
dilluns vaig llegir una carta a la
bústia de l’
Avui,
signada per Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la UAB, a
les classes del qual vaig tenir el goig d’assistir com a oient. Feia
referència al llenguatge emprat a la megafonia d’FGC i acabava
reivindicant la qualitat de la llengua com a eina indispensable per a
una societat que es vol culta, avançada i moderna.

L’element
que em va fer ballar el cap va ser la flexió verbal ‘segueu’, que
pertany al verb ‘segar’ i no al verb ‘seure’, tal com Aulet remarca.
Això ve a tomb de la frase que va veure escrita en alguna
dependència d’FGC, ‘No segueu a les escales’. Una servidora,
d’antuvi, ho hauria escrit igual que les autoritats ferroviàries,
per això ràpidament vaig consultar la conjugació de l’imperatiu del verb ‘seure’, que, efectivament, fa la segona
persona del plural com a ‘seieu’ i no ‘segueu’, malgrat que la resta
es fan amb la lletra ‘g’ (segui, seguem, seguin). Sempre agraeixo
enormement que m’aclareixin dubtes lingüístics o que em corregeixin
coses que dic malament. És l’única manera de millorar.

Feta
aquesta precisió morfològica, allò que denuncia la carta no és
tant aquesta errada concreta com la laxitud amb què avui fins i tot
les capes més cultes de la societat catalana es prenen la llengua.
Parlar bé no és un luxe prescindible sinó una necessitat
peremptòria, per dos motius: perquè la llengua catalana cada dia
calca més estructures sintàctiques del castellà i perquè per
qualsevol llengua, la correcció gramatical dels parlants és bàsica,
ja que el llenguatge és l’expressió del pensament, i parlar i
escriure bé no indica altra cosa que tenir un pensament ben
estructurat.

Aulet
rebla el clau quan recorda l’eslògan socialista de les darreres
eleccions catalanes: “Fets, no paraules”. I amb això se suposa
que Montilla havia d’arribar a un lloc anomenat ‘Parlament’! És un
oxímoron flagrant que només pot denotar que les nostres autoritats
més importants no atorguen a la llengua la importància que té -o
que hauria de tenir-. Sé que l’eslògan es refereix als xarlatans, a
aquelles persones que saben jugar tan bé amb el llenguatge que el
fan servir com a arma per engalipar els altres. Però els polítics
no poden caure en aquesta trampa i acabar per menysprear el
llenguatge. El llenguatge és bàsic, atès que és el reflex del
pensament i de les persones, però actualment hem arribat a un punt
que els polítics fan jocs de paraules per rebatejar els conceptes.
Per exemple, si del Quart Cinturó en diem ‘Ronda del Vallès’ (em
sembla que li’n volien dir així), aleshores ICV ja es pot sumar al
projecte perquè ells al programa electoral hi duien escrit ‘No al
Quart Cinturó’, i no pas ‘No a la Ronda del Vallès’. Senyors
polítics, el llenguatge no és una cosa abstracta sense cap
referència al món real; al darrere hi ha conceptes que la gent
entén, per més que vostès vulguin disfressar-los.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*