Expressions catalanes

La columna d’avui a l’Avui d’Albert Pla Nualart “Català a la terrasseta” és sensacional. De fet, de sensacional n’és sempre, però avui té un punt de genialitat perquè rebla el clau de com vivim el català i fa pensar molt més enllà dels temes de simple correcció lingüística.

Ens presenta expressions tan nostrades com “tenir veu d’espinguet”, “ser un esmolet” o “ser el cul d’en Jaumet”. A algú li sonen estranyes? Personalment, confesso que les dues primeres, tot i que les coneixia, no les faig servir habitualment. La tercera, en canvi, sí, l’hi sentit dir sempre a la meva mare. És més: no tenia ni idea de què volia dir ‘pizpireta’ (en català, ‘esmolet’).
El fet que persones catalanoparlants siguin incapaces de fer servir expressions catalanes amb naturalitat és altament preocupant. Com pot ser que ens estimem més fer servir expressions castellanes, no només per ignorància, sinó perquè pensem que si fem servir les catalanes no ens entendran? Hem arribat a un punt tal de degradació de la llengua que parlar bé el català s’ha convertit en sinònim de ser perfeccionista en el pitjor sentit de la paraula, com a finolis i fins i tot pedant. Sense anar més lluny, l’altre dia en un cafè vaig demanar un tallat i unes ulleres, i la noia que em va atendre, amb sornegueria, li va repetir a la seva companya, perquè ho preparés: “un tallat i unes ulleres”, accentuant una pronúncia falsa i artificiosa per fer notar que el català era una cosa que no anava amb ella per artificial i imposat. Estic segura que totes dues noies s’havien escolaritzat en català, però que, evidentment, no l’havien fet seu.
El motiu d’aquestes actituds tan meselles jo el veig ben clar: estem inundats per terra, mar i aire de mitjans de comunicació en castellà: televisions, ràdios, diaris, revistes, webs, cinema, etc. Potser internet és el mitjà en què el català gaudeix de més salut, i això és molt positiu, però no n’hi ha prou. Mentre l’imaginari que la gent percep a través d’aquests canals sigui castellà, els catalans no convençuts mai no tindran consciència nacional. Els nostres polítics no són capaços d’adonar-se que uns mitjans de comunicació potents en català i amb un imaginari català són el que forja el sentiment de pertinença a una comunitat nacional? Suposo que en Joan Ferran sí que ho sap i per això va fer aquelles declaracions tan famoses de la crosta.
La nostra llengua es va degradant i nosaltres encara pensem que ja són herois els qui tot just s’expressen en català (Ernest Folch dixit), o més aviat catanyol. Potser sí que al final ho haurem de considerar així, però jo m’hi resisteixo. No cal ser un Pompeu Fabra per parlar el català correctament. Els meus avis, que tenien tot just estudis primaris, parlaven el català més bé que la majoria de llicenciats actuals. A Barcelona la situació és preocupant. Confio que a comarques deu ser millor, tot i que en tinc dubtes, ja que per motius de feina em relaciono amb gent del Bages i al capdavall resulta que qui parla millor el català sóc jo, que sóc de Barcelona. És un cas clar del que deia abans: de la invasió per terra, mar i aire de mitjans en castellà, perquè em trobo que són gent amb un accent inequívocament català però que empren expressions castellanes a tort i a dret de manera inconscient perquè resulta que gairebé només miren televisions castellanes i llegeixen llibres en castellà.
Sóc conscient que voler viure en català és un acte de militància, però no és impossible fer-ho amb una certa naturalitat. Ara bé, si dic que llegeixo l’Avui i El Punt i El Temps, escolto Catalunya Ràdio i RAC1, llegeixo tots els digitals en català, vaig a veure teatre només en català i sempre cerco les traduccions catalanes de les novel·les (no parlo de llibre especialitzat, això és un altre món), em diran, despectivament, que sóc “nacionalista”. Ah sí? Doncs jo em considero una persona normal, així com un francès consumeix només productes en francès de manera natural i sense haver de buscar-los.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.